La filosofia del comissari
13 de març de 2024
Quan va sortir de la presó d’Estremera, el març de 2021, el comissari José Manuel Villarejo va dir als periodistes: «En 2016 ya dije que no iba a huir y ellos han decidido hacer un corte epistemológico, una catarsis de España… pues vale». Passant de l’epistemologia a la metafísica, va afegir: ««No me pueden robar el que siga creyendo en la Justicia, porque entonces mi vida no habría tenido sentido».
(Epistemologia: «teoria del coneixement»; metafísica: «part de la filosofia que tracta de la realitat en tant que depassa l’experiència», DIEC).
Posats a triar, millor l’epistemologia i la metafísica del comissari Montalbano. El seu creador, Andrea Camilleri, el presentà (epistemològicament) en la seva primera història: «El comissari era de Catània, es deia Salvo Montalbano, i quan volia entendre alguna cosa, l’entenia” (a «La forma de l’aigua, la negreta és meva).
Aquestes branques de la filosofia, segons ens mostra Montalbano, cal cercar-les en la vida i en els llibres. El secret és el següent: tant en la vida com en els llibres, diu el comissari, «les paraules que diuen la veritat tenen una vibració diferent de les altres».
Al comissari de Vigatà li agrada llegir: Pirandello, Sciascia, Dylan Thomas, Eliot, Bufalino, Vázquez Montalbán… També li agrada menjar, en silenci, o parlant de menjar; amb la serenitat d’esperit necessària per a gaudir del que es menja. Si tots els comensals del restaurant La Camarga haguessin seguit sempre aquesta filosofia, s’haurien estalviat disgustos.
A mi em sembla que una explicació de la clarividència de Montalbano es troba en el fet que té una vessant inescapablement infantil. Un dia, dinant (en silenci) amb el seu vell professor de filosofia, Liborio Pintacuda, aquest el renyà a l’hora del cafè: «Fas com els nens que, tancant els ulls, creuen que han cancel·lat el món. Quan et decidiràs a créixer, Montalbano?».
El comissari no ho farà. Seguirà veient que els reis van nus. És d’esquerres, però en certes matèries conservador. Qualsevol canvi existencial li provoca neguit (tal vegada és una reacció contra els coetanis que «com que no havien pogut canviar la societat, havien canviat ells“). Montalbano seguirà pensant que als immigrants que arriben del mar se’ls ha d’acollir com sigui, que cal lluitar contra les construccions il·legals i l’especulació litoral, per la justícia, contra totes les màfies.
Tan interessant com el personatge Montalbano és l’«efecte Montalbano»: l’impressionant ressò que les seves novel·les i les seves sèries a la televisió han produït. No és simplement un afer de gràcia literària o fílmica. Una possible explicació de l’impacte massiu és l’afinitat estètica i nostàlgica: ens agrada que a Montalbano no li agradi deixar la seva Vigatà, el seu ritme tranquil, la seva gent, els seus casals decadents, els seus plats (menjats en silenci), els seus paisatges solars, el seu mar.
Hi ha també una altra explicació: rau en la filosofia del comissari, que genera afinitats multitudinàries; que és compartida de manera conscient, o com un instint bàsic, per milions de persones de tot el món.
Potser per això, en determinats moments, hauriem de poder telefonar-lo. Sentiríem a Catarella passant-li la trucada: «Ci voli parlare di pirsona pirsonalmente d’uggenza uggentevoli subbitissamenti subbito!» (1), i després sentiríem, alleujats: «Pronto! Montalbano sono»…
P. S.- Pel que fa a la filosofia del comissari Villarejo, aquest article de Jordi Amat és imprescindible: La profesionalidad de Villarejo.
_______________
(1) «Vol parlar personalment en persona amb vostè amb urgència urgenta ara mateix de seguida!», en traducció de Pau Vidal.
_______________
