Raimon Obiols: L’apunt del dia/53 (Icones 2: Els Kleiber)
Com dirigia Carlos Kleiber! Somrient, a vegades nonchalant (com qui no vol la cosa), a vegades emocionat o extàtic, a vegades una mica pallasso (amb el somriure de Dario Fò). Diuen que era d’una memòria excepcional en els detalls, perfeccionista fins a esborrar tota traça d’esforç, poètic, elegantíssim.
El fet de retirar-se, en els darrers vint anys de la seva vida (no de manera absoluta, perquè dirigí encara en comptades ocasions), així com la seva defensa maníaca de la privacitat (cap adreça, cap telèfon), li donaren fama de poc treballador. Karajan deia d’ell que només dirigia quan tenia la nevera buida, i Plácido Domingo lamentà que “la gran tragèdia i pèrdua pel món de la música és que no treballava molt”. Kleiber, que odiava volar, havia refusat moltes demandes de Domingo per a dirigir òperes als EUA («És molt lluny»).
En realitat, era un treballador incansable: treballava a l’extrem els assaigs, sense assistents; amb una «immersió total», un escreix d’exigència. Al Covent Garden, va fer repetir durant tres hores un fragment de dos minuts d’El cavaller de la rosa, de Richard Strauss. Algú el va descriure com un “extraterrestre”. Entrava en pànic abans de cada concert, malgrat haver-lo preparat escrupulosament. El resultat era rutilant.
Enigmàtic; però qui no ho és? En el seu cas, més: “un misteri total”, s’ha dit d’ell. Li fastiguejava la fama (només va acceptar una entrevista en la seva vida). Moltes cancel·lacions de concerts, sovint per foteses. En gairebé mig segle només va dirigir 89 concerts, 620 funcions d’òpera, 37 de ballet i 12 gravacions discogràfiques. Per comparar: Karajan va dirigir 2.260 concerts i 1.020 funcions d’òpera.
Deia que era la reencarnació del gos d’Emily Dickinson (que havia escrit en un poema: «Que trist, ser algú!»). Quan va morir Karajan, no va voler succeir-lo al front de la Filarmònica de Berlin. No estava gaire interessat en els diners i el poder. “El seu ego no funcionava d’aquesta manera. De fet, d’ego en tenia molt poc”, deia el seu amic Peter Jonas.
Potser Kleiber, com Glenn Gould, ha estat mitificat per la seva llegenda. Però el BBC Music Magazine anuncià, el 2011, que havia estat votat com “el més gran director de tots els temps” en una enquesta entre cent directors (a continuació venien Bernstein, Abbado i Karajan). Aquestes classificacions fan riure una mica, però de totes maneres…
El seu pare, Erich Kleiber, director d’orquestra, volia apartar el fill de la música («Quin greu, té dots musicals!», va escriure a un amic). insistí que estudiés per químic i l’envià, als 19 anys, al Politècnic de Zuric. Cinc anys després, l’any 1954, la música acabà guanyant la partida: Carlos Kleiber s’estrenà com a director d’orquestra a Potsdam. Ho feu amb pseudònim: Karl Keller. Pesava l’ombra paterna.
Erich Kleiber, havia format part, amb Bruno Walter, Otto Klemperer i Wilhelm Furtwängler, d’un estol de directors d’orquestra colossals. Va dirigir l’Òpera de Berlin, de 1925 a 1934, i topà amb els nazis, que li prohibiren dirigir obres d’Alban Berg («art degenerat», segons Hitler) o de Mendelsohn (jueu). S’enfadà, no ho volgué suportat, i s’exilià amb tota la família a Buenos Aires, on es nacionalitzaren argentins.
P.s.- La música i la política! Quan Ígor Stravinski va tornar a Berlin, un cop acabada la segona guerra mundial, va començar una roda de premsa dient als periodistes: “Per favor, no em facin preguntes sobre política, ni em facin preguntes sobre música… Només preguntes, sisplau“. Orwell deia que “La simple afirmació que l’art no té res a veure amb la política ja és en ella mateixa una posició política“.
____________
Charles Barber, Corresponding with Carlos. A Biography of Carlos Kleiber
John Russell, Erich Kleiber, A Memoir
A Youtube: Carlos Kleiber, Beethoven, Quarta simfonia
A Youtube: Erich Kleiber, a Praga, assajant el final de la 9a simfonia de Beethoven (1949)
______________________
