Al segle XIX, la terra. En l’últim terç del segle XX, l’empresa pública. Respectant les diferències de cada cas, van ser objecte d’operacions polítiques de gran transcendència: una “desamortització” que es proposava alliberar recursos de capital i lliurar-los al mercat pel benefici general. El que semblava clar en la intenció, ho va ser molt menys en el resultat. Val la pena recordar-ho quan en l’arrencada del XXI, les caixes d’estalvis apareixen com a objecte d’una tercera desamortització.
La desamortització de la terra -des de finals del XVIII fins ben avançat el XIX- pretenia la transformació d’una societat endarrerida. La resistència de l’Església a la confiscació del seu patrimoni va acaparar l’atenció de contemporanis i historiadors. Va quedar en la penombra que una part molt substantiva del confiscat corresponia a béns comunals arrabassats als ajuntaments i altres entitats locals. Els promotors il·lustrats de la desamortització entenien que una distribució de la propietat agrària entre els camperols pobres tindria efectes positius en l’econòmic i en el polític: configuraria una estructura de la propietat semblant a la dels països més avançats i alliberaria energies pel progrés col•lectiu . Però la gestió de la desamortització no es va proposar una distribució equitativa de la propietat: apuntar a obtenir els màxims ingressos per la hisenda pública i de la manera més ràpida. Els tenidors dels títols de deute públic van poder utilitzar-los per a adquirir terra desamortitzada: estava clar que entre ells no figuraven els camperols pobres o els jornalers.
Quin resultat va produir aquella gran operació?. El dictamen dels historiadors és concloent. No va alterar l’estructura de la propietat (Herr). Va canviar de mans, però va respectar o fins i tot va accentuar el latifundisme a les zones meridionals sense modificar massa la propietat en altres regions. En boca d’un autor de tarannà liberal, “les víctimes de la desamortització van ser l’Església, els municipis i els camperols pobres i proletaris agrícoles” (Tortella). Tampoc va avançar la societat espanyola. Amb la desamortització es va desaprofitar una oportunitat històrica, agreujant desigualtats socials i provocant violents conflictes agraris fins a la mateixa guerra civil de 1936.
Salvant el que calgui salvar en tota analogia, la privatització de l’empresa pública en l’últim terç del segle XX va seguir també un curs discutible. Moguts pel doctrinarisme neoliberal i per la necessitat de recaptació, els governs de Felipe González i de José M. Aznar “van alliberar pel mercat” a empreses públiques o participades per l’Estat: Endesa, Repsol, Telefònica, Tabacalera, Iberia, Aldeasa, Argentaria, etcètera. També i especialment les que obtenien resultats positius. Un dels arguments esgrimits va ser la necessitat d’afavorir la competència lliure, assegurar una major eficiència i amb això beneficiar els usuaris. Ha estat aquest el resultat? No sembla que aquestes privatitzacions hagin alliberat als ciutadans-consumidors de la posició dominant dels grans proveïdors. No han transformat de manera substancial el seu caràcter oligopolista. I el govern intern d’aquests “latifundis” industrials i de serveis tampoc dóna ara mostres espectaculars de més transparència i responsabilitat davant d’usuaris, stakeholders i petits accionistes. Bona lliçó potser per preparar-se per noves privatitzacions en el que queda del sector públic.
Amb la reforma de les caixes, sembla arribar una “tercera desamortització”. La gran crisi exigeix ara operacions de salvament per a algunes caixes, encara que no per a totes. Però, a diferència de la nacionalització temporal de la banca privada empresa al Regne Unit o fins i tot als Estats Units, Espanya opta per lliurar aquesta “banca social” al capital privat. Percebudes per alguns com una anomalia del capitalisme financer quan en realitat suplien algunes de les seves mancances, les caixes han estat objecte del setge continu dels seus competidors: la banca privada. És cert que en alguns casos han estat també víctimes dels seus propis errors. O, millor, dels errors d’alguns dels seus responsables, seduïts per pràctiques i models d’una banca mercantil contra la qual competien. És aquesta banca-espanyola o internacional la que ara espera reforçar la seva posició oligopolista amb la “desamortització” de les caixes. Amb ella és previsible l’evaporació del seu aspecte social que no es limita a l’”obra social”, sinó que s’estén a la prestació de serveis financers a sectors poc atesos per altres institucions.
De la informació disponible, es desprèn que entre els responsables actuals d’algunes caixes hi ha els qui no renuncien a salvaguardar el seu caràcter i objectius característics. Els honra. Em pregunto, però, si han intentat mobilitzar el suport ciutadà -i no només el d’algunes elits -que pogués reforçar-los en la dura batalla entaulada. Perquè no es tracta d’una disputa entre experts financers i econòmics que sostenen propostes tècniques diferents. És una batalla política amb conseqüències que recauran sobre tota la societat i, especialment, sobre els sectors populars. Tractats només com a clients o com a impositors, no s’ha traslladat als ciutadans tot el que es juga pels seus interessos en aquesta nova “desamortització”. S’ha oblidat així un aliat imprescindible quan es ventilen assumptes polítics en el sentit més genuí del terme. Estem a temps de corregir aquest oblit?
