«Honnêtes hommes»
L’enorme filòleg Joan Coromines va llegir «amb horror» l’opinió que Carles Riba manifestava, en el pròleg de la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana, de 1954, sobre la «curiositat literària» de Pompeu Fabra. La frase de Riba que molestà a Coromines, certament un punt desmenjada, és la següent: “No crec que la seva curiositat literària (la de Fabra) hagués mai passat gaire de la mesura mínima exigible en l’ ”honnête homme”».
Coromines considerà que es tractava d’«un error enorme», una «falsedat radical», i que Fabra posseïa un judici literari superior, llegia moltíssim i estava perfectament al corrent de les tendències més modernes, etc. Segons Coromines, Fabra es feia una mica el longuis quan parlava de gustos i preferències amb els literats, perquè el seu objectiu era unificar la llengua literària, aconseguir el màxim suport possible a la seva reforma, i per tant volia evitar susceptibilitats i discordances col·laterals i contraproductives. És molt probable que fos així.
Allò que irrità Coromines, ultra el tò de la frase de Riba, era l’ús de l’expressió «honnête homme» (que sona com quan diem “en el fons és bona persona” per tal de fer més empassable la píndola d’una critica).
En el seu llibre Carles Riba i la llengua literària durant el franquisme – Exercicis de simplicitat, Isabel Turull i Crexells, filla de violinista i néta de filòsof, molt vinculada familiarment al món de Carles Riba, comenta, entre altres assumptes interessants, aquella curiosa disputa. Turull considera que Coromines potser no va copsar del tot el sentit de l’expressió que Riba donà a l’expressió «honnête homme», que és «clau en la polèmica».
«No podem interpretar-la», escriu Turull, «en el sentit limitat que tindria la seva traducció», sinó «amb totes les connotacions positives» que hi donaven els autors del classicisme francès del segle XVII. I ho rebla amb una definició d’aquell temps: “Homme honnêtte” equivalia aleshores a home «cultivé sans être pédant, distingué sans être précieux, réflechi, mesuré, discret, galant sans fadeur, brave sans forfanterie» («Cultivat sense ser pedant, distingit sense ser afectat, reflexiu, mesurat, discret, galant sense ser empallegós, valent sense fatxenderia”).
És una descripció que s’adiu al caràcter de Fabra, segons el testimoni dels qui el van tractar, i que correspòn també a les persones del “segon noucentisme” que vaig tenir la sort conèixer d’infant i adolescent. Una cosa dono per segura: aquelles polèmiques eren entre savis a vegades repatanis, que en conseqüència discutien, i es barallaven; però eren tots ells , quasi sense excepció, «honnêtes hommes».
En el prefaci del seu monumental Diccionari etimològic de la llengua catalana, avui feliçment a Internet, Coromines dona la llista de les persones que el «van orientar directament i fortament», i esmenta entre elles Carles Riba. Però afegeix una cosa que dona una clau de la seva tendència a la polèmica: «d’ells alguns també els he contradit sovint», perquè «els nostres deures de cara al futur han de pesar més que l’apologia del passat. No hi ha progrés en ciència si no és girant-se d’esquena als qui ens han ajudat a pujar.»
P. S.- Els deu volumassos del DELC, que l’Ernest Lluch es llegia com si fossin una novel·la, són molt entretinguts i estan farcits de comentaris personals de Coromines. Josep Maria de Sagarra hi rep una especial allisada: és un «ex-gran poeta»; “All i salobre” és «l’única bona novel·la que va escriure, però bona aquesta de bo de bo»; “Vida privada” és “repugnant, pornogràfica i estúpida», etc.
