Raimon Obiols: L’apunt del dia/414 (Luis Argüello i Salvador Illa, parlant)
He seguit amb atenció la conversa que la setmana passada van tenir públicament, a la Fundación Pablo VI de Madrid, el president Salvador Illa i l’arquebisbe de Salamanca, Luis Argüello, que actualment presideix la conferència episcopal espanyola. En l’ambient enfurit actual, el simple fet de la conversa és positiu. Va ser una mostra de respecte i civilitat, i també una mostra d’allò que en anglès en diuen «fine tunning» (ajust fi).
El mes de juny passat, amb el cas Koldo damunt de la taula, l’arquebisbe Luis Argüello va fer unes declaracions al diari ABC dient que a Espanya hi havia un “bloqueig institucional”, que les respostes del president Sánchez no eren suficients (“Veure el president del Govern demanant perdó és un gest humanament recognoscible, però políticament irrellevant“) i apuntà que la sortida era “donar veu als ciutadans“.
Les declaracions van tenir un impacte considerable. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, replicà públicament, dient que “l’Església no ha d’entrar en política” i que les declaracions d’Argüello s’havien fet a títol personal, sense representar el conjunt dels bisbes. També es comentà que, aquells dies, l’arquebisbe Argüello havia presentat, amb Santiago Abascal, un llibre de Miguel Ángel Quintana Paz, que dirigeix l’ISSEP Madrid, la franquícia espanyola de Marion Maréchal (una neboda de Marine Le Pen que acusa la seva tia de moderada).
L’arquebisbe Argüello, el dia de la seva conversa amb el president Illa, s’explicà: “En aquest lloc m’he fet una foto amb Illa i abans amb Santiago Abascal, i no me’n penedeixo de cap. No sóc el roig dels anys 70 ni el fatxa del segle XXI”.
Per comprendre la seva posició, cal tenir present que el president de la Conferència episcopal rep crítiques tous azimuts. Des d’algunes opinions d’esquerra, els seus comentaris del més de juny es van interpretar com la prova que havia abandonat «la falsa neutralitat de l’Esglèsia catòlica en la vida política», i que els seus comentaris no eren «una declaració espiritual, una opinió pastoral» sinó «una consigna electoral, un acte de campanya». L’alarma que van motivar les paraules de l’arquebisbe es trobaven, no en un ensotament en el passat, sinó en els actuals precedents a Polònia, Hongria o els EUA, on exponents de la jerarquia catòlica han donat suport sense embuts a nous candidats a autòcrates.
Les crítiques de les dretes als bisbes són també freqüents, i les de l’entorn de Vox de més duresa, o més insistents, que les de l’esquerra. A aquestes crítiques, cal prestar-hi atenció i mirar d’entendre-les. Javier Pérez Royo va escriure que allò que li cridava més l’atenció de Vox era «la mandra intel·lectual dels seus dirigents». Potser té raó. Però per si de cas, convé llegir què s’escriu i que es diu en l’entorn d’aquest partit. Els textos de Quintana Paz, per exemple, es llegeixen bé, si saps prescindir del calfred que puguin produir (almenys als meus coetanis supervivents) el seu tò de «charla de colegio mayor», o l’insistent ús virilista de diminutius per referir-se als seus adversaris («moderaditos», «escandalizaditos», «ofendiditos», etc.).
Quintana Paz ha acusat repetidament els bisbes espanyols d’acomodaticis, de vetllar només pels seus interessos i d’estar «todo el día opinando de Gaza, de Jumilla, de los polideportivos… hablando de un montón de cositas», en comptes d’«incidir más en qué significa la Pasión, Muerte y Resurrección de Cristo». Ara li demana a l’arquebisbe Argüello que «despepifiqui» els mitjans de comunicació de titularitat episcopal, en particular la COPE i Trece TV, a les que acusa, per raons que comparteixo, d’estar al servei del PP i de ser insuportablement xavacanes.
En els seus escrits, Quintana Paz reivindica el dret a odiar. Tothom el té, i molts en fan ús. Ara bé: en aquest terreny, és necessari separar amb una mínima sensatesa les idees, els fets i les persones. No sempre és el cas, per desgràcia. En la cloenda d’un estiu on s’han sentit tants crits esmentant la mare del president Pedro Sánchez, la conversa pública de Luis Argüello i Salvador Illa s’agraeix. Van coincidir en la necessitat de bastir i reconstruir ponts de diàleg en una societat crispada i polaritzada. Illa va dir que la voluntat de diàleg no és una mostra de feblesa sinó de «valentia», i Argüello va invocar una «pedagogia del diàleg» on la raó prevalgui per damunt de les emocions, i on s’eviti demonitzar l’adversari.
P.S.- Per tal d’avalar el seu dret a l’odi, Quintana Paz evoca, com a criteris d’autoritat, els de Sant Agustí, Arcadi Espada i Mario Bunge. Tal vegada les dues primeres referències són pertinents, però no la tercera. Bunge odiava l’alcohol, els sermons fulminatoris, les autocràcies, la corrupció, i sobretot les armes (si fos viu seria al carrer contra el genocidi de Gaza). Però combatía l’ùs de l’odi en la societat i en la política. Deia que l’odi era fill de la por i pare de la violència.
