Referint-se a la flotilla d’embarcacions amb menjar i medicaments que va salpar del port de Barcelona rumb a la Franja de Gaza, Bernat Dedéu, en el seu comentari matinal a Catalunya Ràdio, ha parlat de «fantasmades solidàries» i de «golondrines farcides d’activistes amb ganes de fer-se fotos».
Dels vint-i-quatre vaixells, sembla que set han hagut de fer marxa enrere, per l’estat del mar i per distintes avaries. Naturalment, Dedéu no ha desaprofitat l’ocasió de comentar la notícia.
«Herois», ha piulat a X, minisarcàstic.
Els terrícoles no tenim noció de què és el mar quan s’enfada i enfolleix, fins que ens hi trobem. Guardo el record d’un temporal, just a la sortida del port de Barcelona, quan amb uns amics navegàvem rumb a Andratx, en un veler de set metres. L’experiència de passar vint-i-quatre hores enmig d’un onatge embogit, no la recomano a ningú. No sols és detestable; pot ser perillosíssima. Fa tres anys, el periodista Ignasi Aragay va viure amb la seva família un temporal al golf de Roses, amb vents de140 km/h. Tingué la fortuna de poder-ho contar en un article: «Hem sortit vius de l’infern».
Desitjo bona sort als expedicionaris de la flotilla que navega rumb a Gaza, perquè la necessitaran. Les seves embarcacions no son golondrines, però estan bastant atrotinades. Les xacres dels vaixells vells es tradueixen en avaries, de les quals ni els grans iots dels milionaris estan exempts. A Francesc Cambó, les repetides avaries del seu iot li van ocasionar innumerables disgustos i mals de cap (1).
Els expedicionaris de la flotilla tenen al davant una perspectiva molt més desagradable que els temporals o les avaries. És evident que les forces armades d’Israel no els estan esperant amb candeletes. Que el seu govern hagi anunciat que tractarà els tripulants de la flotilla com a «terroristes», és un averany sinistre.
Hi ha un precedent de fa quinze anys: el vaixell de bandera turca Mavi Marmara, que formava part d’una flotilla que transportava unes 10.000 tones d’ajuda humanitària, va ser atacat, i hi van haver deu morts i una cinquantena de ferits de bala. Sis-cents activistes i una quarantena de periodistes del conjunt de la flotilla van ser capturats i empresonats.
Jo no faria broma, per si de cas.
P. S. – La fixació del prenafetisme literari amb l’heroïcitat i la covardia vé de lluny. En un vell fragment d’un article de Salvador Sostres, adreçat fa anys a Bernat Dedéu, es pot llegir aquest fragment antològic:
«El Bernat (Dedéu) diu que el Cristian (Segura) és un covard. Té raó. Però jo crec que la seva principal característica és que és un imbècil. Hi ha gent que és imbècil. Es pot ser intel·ligent i imbècil, simpàtic i imbècil, i com és el cas del Cristian, covard i imbècil».
Si es té present que en Cristian Segura és ara corresponsal a Ucraïna i en Sostres (autor del llibre memorable «Sóc convergent, i què?») va acabar aterrant al diari ABC, després de les necessàries abjuracions, la cosa té substància.
__________________________
(1) Les peripècies navals de Cambó i el seu patró, el capità Pau Bruguera, de Vilassar, les narrà Ernest Ortoll en un article molt entretingut de la revista Singladures (El Catalònia de Francesc Cambó i el capità vilassarenc).
