Som vuit milions
Catalunya tenia l’1 de juliol 8.162.079 habitants, 104.598 més que els registrats en la mateixa data de l’any passat. D’ells, 1.546.921 tenen nacionalitat estrangera (el 19% del total). El gruix (1.093.155), a la província de Barcelona. Es nota molt.
Per edats, dos de cada deu residents a Catalunya ja han fet 65 anys. Només el 13% de la població té menys de 15 anys. El 70% dels estrangers que viuen a Catalunya no arriba als 45 anys.
Josep Oliver ho comentava ahir, a La Vanguardia: «Finalment, la immigració ha irromput. Els conflictes a Torre Pacheco i altres municipis han mostrat que una part del país no és diferent de la de certs països europeus». Déjà que, com a mínim, hi ha dos motius. El primer, és «un pòsit de racisme estructural». El segon, «una marcada asimetria entre beneficis macroeconòmics i costos individuals».
D’una banda, escrivia Oliver, «la immigració explica una part notable del creixement». Entre el 2018 i el 2024, el 72% de l’ocupació creada a Espanya (2,3 milions) l’han absorbit nascuts a l’estranger. A Catalunya «s’acosta al 100% dels més de 450.000 nous ocupats, cosa que, traduït a l’augment del PIB, apunta a una contribució mínima del 35-45%».
Però l’altra cara de la moneda és «la pèrdua de benestar dels afectats negativament pels efectes de la immigració sobre lloguers, educació, sanitat o ajuts socials».
Aquí, la concentració territorial és molt rellevant: «Són els casos del Barcelonès (32% dels residents), l’Alt Empordà (31%) o, per sobre de la mitjana, els de la Segarra, el Baix Empordà, el Gironès, el Tarragonès o la Garrotxa; o, en l’àmbit urbà, Lloret de Mar (45% dels residents) o Salt (44%) i valors molt elevats a l’Hospitalet (38%), Figueres i Roses (36%), Barcelona (33%), Olot (32%) i Santa Coloma de Gramenet (30%), entre altres municipis».
Oliver cita un llibre de Rafaela Dancygier, professora de Princeton («Immigration and conflict in Europe, 2010»), que afirma que els conflictes emergeixen quan l’oferta de béns públics no és l’adequada, perquè «inevitablement, genera competència entre nadius i immigrants, i així neix el potencial conflicte». Oliver conclou que «si no actuem ràpidament i amb decisió avui, plorarem demà».
Seguint la recomanació de Josep Oliver, m’he llegit la introducció i les conclusions del llibre de Dancygier. L’autora utilitza un enfocament empíric per aïllar les causes dels conflictes, sobretot estudiant casos del Regne Unit, i fent comparacions amb Alemanya i França. La seva conclusió dóna preeminència als factors econòmics i socials, i sitúa en segona posició els d’ordre ètnic, cultural o religiós : «Tot i que el meu argument central se centra directament en la primacia dels interessos econòmics en la producció de conflictes amb els immigrants, no afirmo que les identitats ètniques siguin irrellevants. En el meu relat, però, les identitats de grup no són les impulsores d’un conflicte sostingut (…) Per si soles, la diferència ètnica o la força dels vincles ètnics no produeixen un conflicte sostingut ».
«Examinant les actituds individuals», escriu Dancygier, «els estudiosos han argumentat que les pors basades en la identitat poden superar les ansietats econòmiques i assenyalen les amenaces culturals que fan que els individus rebutgin l’entrada de nouvinguts ètnicament diferents». Comenta que, als Estats Units, es una història que ve de lluny. Per exemple, Benjamin Franklin ja es preocupava perquè massa colons eren d’origen germànic («Ens germanitzaran en lloc d’anglificar-los, i mai adoptaran la nostra llengua o costums, de la mateixa manera que no poden adquirir la nostra complexió». Segles després, escriu Dancygier, «els immigrants hispànics han ocupat el lloc dels colons alemanys».
Dancygier qüestiona els arguments que situen la principal font de conflicte en els orígens racials, culturals o religiosos dels immigrants. Per bé que és evident que aquests factors influeixen en les relacions socials (amistats, matrimonis, transaccions comercials, etc,), pel que fa als conflictes socials cal anar més enllà de les explicacions sobre xenofòbia o manca d’integració, i posar l’èmfasi en la dimensió socioeconòmica, en particular sobre l’escassetat de recursos.
Ahir, Antoni Puigverd alertava exactament del mateix: “Sovint, sobre els índexs migratoris, es publiquen fredes estadístiques que expliquen poc. Potser la dada que va donar mesos enrere l’alcalde d’Olot, Agustí Arbós, ajuda a entendre millor el fenomen: des de fa un temps, a la seva ciutat, que té 38.836 habitants, s’hi instal·len unes mil persones noves cada any. Segons Arbós, les escoles, la sanitat, els serveis socials, l’habitatge i altres serveis d’Olot no poden fer front a aquest augment vertiginós».
