S’ha parlat molt de la majoria silenciosa, però no és parla mai de la majoria silenciada. Artur Mas quan ho ha cregut convenient, davant de les manifestacions del 15M, ha utilitzat a la majoria silenciosa per assegurar que als ciutadans que guarden silenci no se’ls pot oblidar. També ho ha fet Alícia Sánchez-Camacho després de l’11 de setembre. És un recurs senzill per intentar amagar una realitat que no interessa.
Apropiar-se del silenci dels altres
Si els que protesten defensen “les meves” tesis la gran majoria ha parlat. Si passa el contrari, llavors s’ha de confiar en la majoria silenciosa. La majoria silenciosa no parla, però pensa per si sola encara que alguns polítics pensin que callar és estar d’acord amb el que ells pensen. De nou el tant recurrent oportunisme polític, que demostra molt poc respecte per els ciutadans.
Alguns polítics tenen el costum d’apropiar-se del silenci de les persones i sovint també del seu vot. Entenen que el vot dels electors és per fer el que vulguin i no per complir els compromisos del seu programa electoral. El dia que se sancionin els incompliments electorals la democràcia farà un considerable pas endavant. Però de moment aquesta possibilitat sembla una quimera. Per desgràcia.
La nova dimensió
Des de la Diada Catalunya viu en una nova dimensió. S’ha produït un gir sobtat. Tot va molt ràpid. Només hi ha un tema sobre la taula. Molt soroll. Poca reflexió. I manca d’anàlisi serena i pausada.Catalunya és monotemàtica mediàtica i políticament parlant. Independència o estat propi, cadascú li posa el nom que més li convé per defensar les seves tesis ja siguin independentistes, sobiranistes, federalistes, unionistes… La gran majoria de polítics i mitjans de comunicació redueixen TOT el que passa a Catalunya a aquest debat. El reduccionisme és perillós per tendenciós.
Al carrer, als bars, en les converses amb els amics o la família els debats sobre la Independència o el dret a decidir evidentment existeixen, però també és parla i molt sobre la dificultat de les famílies per arribar a fi de mes, dels desnonaments, de la por a ser acomiadats, de la precarietat salarial, del declivi de la sanitat i l’educació pública, de les dificultats en el món de la investigació…
Millor debatre sobre declaracions incendiàries?
Però aquests temes venen poc. I els mitjans, que estan en crisi profunda en tots els sentits, han de vendre. I resulta molt més atractiu dedicar hores i hores de tertúlies o pàgines de diaris a parlar i discutir de les declaracions incendiàries i intencionades d’alguns ministres o polítics espanyols que s’han begut l’enteniment, que a tractar en profunditat els temes esmentats i que angoixen a molts catalans.
A la majoria de partits els va molt bé que la política es redueixi al debat nacional. Polaritzant el debat eviten que es parli de la seva gestió. Però seria molt interessant que a part de dir el que volen ens expliquessin amb sinceritat el per a què la volen (la Independència, l’Estat propi, la Transició Nacional), com pretenen aconseguir-la i quina mena de país volen construir. Conèixer quines politiques socials, educatives o sanitàries volen els partits és indispensable per poder votar amb més coneixement de causa el 25 de novembre.
La falta de pluralitat debilita la democràcia
Els mitjans de comunicació han entrat al joc de la política, o al revés. El dilema de sempre. En plena època d’eleccions cal, més que mai, una pluralitat informativa que cada vegada està més en perill. En les persones que hi diuen la seva en els mitjans públics impera cada cop més el pensament únic. Pel que fa els mitjans “privats” caldria dedicar-los un altre article.
Les persones que tenen veu en els mitjans, majoritàriament periodistes, quasi sempre són els mateixos i lògicament acaben defensant les mateixes idees. I així es fomenta una opinió pública determinada. En els informatius darrerament també se li està donant un força al debat nacional abandonant el social que potencia aquest pensament monotemàtic. Costa trobar veus crítiques que qüestionin l’acció del Govern i encara més d’Artur Mas. És bo per una televisió pública aquest posicionament tan clar?
Una tertúlia on hi hagi cinc persones dient el mateix de manera diferent no se la pot considerar plural, si de cas la podem anomenar nombrosa. Cada vegada hi ha menys ideologies representades en els mitjans. El pensament únic pot enfortir un Govern o a un candidat, però debilita la democràcia.
Aprofitar la materia prima
Seria interessant que els mitjans aprofitessin a la gran quantitat de politòlegs, economistes, experts en dret internacional que hi ha a Catalunya per analitzar amb solidesa el debat sobre el dret a decidir i els camins a seguir. Això sí, seria molt positiu que no fossin sempre els mateixos que defensen “casualment” les idees de la línia editorial del mitjà en qüestió.
També estaria bé donar veu a metges, professors, científics, actors, músics, arquitectes, treballadors socials, psicòlegs, cooperants, publicistes, perruquers, peixaters, bombers, persones aturades, desnonats… perquè hi poguessin dir la seva. I així, comprovar de primera mà com estan patint els canvis socials a la seves feines -els que en tenen- i què esperen dels polítics i del Govern que surti de les eleccions del 25 de novembre.
I seria deliciós poder escoltar en directe les converses que hi ha als mercats, als casals d’avis, als CAP, a les universitats, a l’hora del cafè a les empreses… Així, tindríem una idea més àmplia i plural del que pensen molts catalans. Perquè sinó al final només tenen veu els empresaris, sobretot els que van en la direcció correcta. I a Catalunya, a més dels empresaris, hi ha treballadors assalariats, autònoms i aturats.
Llibertat per tot i per tothom
Qüestionar no és dolent. Discrepar tampoc. Debatre tampoc. Preguntar tampoc. Plantejar el debat identitari des d’altres punts de vista tampoc. Qui reclama llibertat per poder decidir sobre el seu futur com a país, no hauria de tenir por a parlar i debatre sobre temes bàsics per a qualsevol país. Un país que vol ser lliure i independent no pot tenir temes tabús, ni idees, ni veus silenciades.
