Recordo el títol de la gran novel·la de Fedor Dostoievski. És just el sistema democràtic i tot crim o pecat comporta el seu càstig?
Així sembla per les conseqüències que les eleccions catalanes estan tenint per a Artur Mas i Mariano Rajoy, els dos governants que durant gairebé quatre anys han tancat i barrat la porta del diàleg i han portat a una situació propera al precipici al gran problema d’Espanya: la incardinació de Catalunya a l’Estat.
Anem primer amb Mas. Ningú pot discutir ja que és un estajanovista inassequible al desànim. Però no són qualitats suficients si la ruta empresa és equivocada, perquè com més acceleri l’esforçat pilot, més s’allunyarà de l’objectiu. Si ha posat ruta al Marroc creient que va cap a Dinamarca. El sobiranisme ha aguantat el 27-S perquè el seu percentatge total de vots ha baixat molt poc (del 49,15% al 47,74%) respecte al 2012, tot i la deserció d’Unió Democràtica, que ha obtingut un insuficient 2,5%, i un augment de la participació de res menys que 10 punts -del 67 al 77% – que sempre es va dir que seria la tomba de l’independentisme. Un seriós avís per a Madrid però també per a Mas, perquè tot i que ha guanyat les eleccions autonòmiques ha perdut les plebiscitàries.
Però el drama de Mas és que els partits clàssics i les organitzacions de masses com l’ANC i Òmnium Cultural, que aquest cop anaven junts en una llista unitària a la qual s’atribuïen efectes miraculosos, han baixat cinc punts, del 44,4% al 39,5%, mentre que la radical i assembleària CUP ha pujat un percentatge equivalent, del 3,5% al 8,2%. Els partits clàssics i les organitzacions de masses han aconseguit pujar un 0,4% i arribar als 1,6 milions de vots, però la CUP els ha incrementat un 166%, fins als 367.000. Segueix sent l’últim grup del Parlament però a només un escó i 48.000 vots del PPC.
Una seriosa rebolcada per Artur Mas, que tenia fe de carboner en la llista unitària, i per a Mariano Rajoy, el seu ‘soci’ en el negoci de la confrontació. Atenció a Joan Manuel Serrat, el gran cantant català que és un ambaixador de la cultura espanyola, que acaba de dir que l’enfrontament convé tant al Govern català com a l’espanyol perquè eviten així, mentre es discuteixen les essències -si Catalunya és sobirana o si Espanya és la nació més antiga d’Europa-, retre compte de la seva força insatisfactòria obra de govern.
No obstant això, el gran desastre per Artur Mas ho ha posat en relleu a El Confidencial fa molt pocs dies una brillant crònica d’Antonio Fernández. En la batalla entre els dos partits clàssics del nacionalisme català –CDC i ERC-, els d’Artur Mas han sortit esquilats mentre que els d’Oriol Junqueras -potser més hàbils- han consolidat posicions. Artur Mas s’ha corregut del sobiranisme amable de 2012 a l’independentisme dogmàtic, el que el deixa presoner d’ERC i amb poca capacitat negociadora.
A més, CDC ha baixat de 62 diputats el 2010 i 50 el 2012 a només 30 ara. Són 20 menys en tres anys i menys de la meitat en cinc!
Mentrestant, ERC ha passat dels 10 de 2010 a 21 el 2012, que ha aconseguit conservar ara. Finalment, Artur Mas manava des d’un Govern monocolor condicionat pel suport parlamentari d’ERC però ara haurà de passar -si aconsegueix ser investit- a un Govern de coalició CDC–ERC (60% de les ‘conselleries’ per a CDC i 40% per a ERC) condicionat pel suport extern de la CUP.
Les classes mitjanes catalanes estan commocionades que Artur Mas hagi d’implorar el vistiplau de la CUP
Però el viacrucis d’Artur Mas no ha fet més que començar, perquè per la seva investidura necessita el vot positiu d’almenys dos diputats de la CUP, que han basat la seva campanya a proclamar el seu menyspreu a Espanya i a prometre no votar al president ‘de les retallades socials, la corrupció i les privatitzacions. Canviaran de criteri? Aconseguirà CDC alguna operació similar -ull, per motius patriòtics- a la del ‘tamayazo’ madrileny? En aquest moment no crec que ho sàpiga ni la CUP. Pot passar de tot.
I si la revolucionària CUP -que vol sortir no només d’Espanya sinó també de la UE i de l’euro- es manté ferma, estaria disposat Artur Mas a retirar-se ia deixar la presidència en mans d’Oriol Junqueras, Raül Romeva o la vicepresidenta actual, Neus Munté, que té l’avantatge de ser de CDC i provenir del ugetisme? Només Artur Mas ho sap, però el missatge de CDC és que, o es reelegeix al president, o noves eleccions -prèvia autodissolució del Parlament si en dos mesos no hi ha nou titular de la Generalitat- al febrer o març.
El panorama no pot ser més desolador per a un president que pintava la independència com un ambiciós, civilitzat i estimulant viatge a Ítaca. Ja no són només el Foment -la gran patronal- o els dos grans bancs catalans -Caixabank i el Sabadell- els que alerten. És el president de la PIMEC, la pragmàtica patronal de les petites i mitjanes empreses, que s’ha manifestat en algunes ocasions a favor del dret a decidir, qui expressa ara la seva profunda inquietud. El seu veterà president, Josep González, va dir la setmana passada que l’economia necessitava un Govern estable i “amb sensibilitat empresarial”. D’acord, però mentrestant Josep Rull, el coordinador del partit que fa uns anys representava a les classes mitjanes, negocia amb la CUP amb un sol objectiu: cedir, cedir… perquè es voti a Artur Mas. Quina tropa!, que diria Federico Trillo.
Ahir un actiu membre de la burgesia catalana, pragmàtic i res contrari a CDC, manifestaba un seriós malestar: “El pacte amb ERC tenia riscos, però des del punt de vista catalanista era digerible i no ha entorpit massa la governació, però una altra cosa és passar a dependre de la CUP, una organització revolucionària que vol sortir de l’euro i per a la que la independència és només una etapa de la revolució social. Començo a estar seriosament preocupat per la deriva”.
Sí, Artur Mas ha començat el viacrucis causat per la seva deriva del catalanisme pragmàtic del “ara conveni” (ara convé), o de fer “la puta i la Ramoneta” de Jordi Pujol, al dogmatisme independentista.
Però la situació de Mariano Rajoy no és millor. Els èxits econòmics (relatius) de la legislatura semblen no poder tapar el gran fracàs polític. I d’aquest fracàs és part constitutiva l’immobilisme total respecte a Catalunya. La sentència de l’Estatut de 2010 va obrir una esquerda de profunda desafecció. En campanya l’ha vingut a reconèixer (“pot ser que la sentència fos vista a Catalunya com una agressió”) el mateix candidat del PP, Xavier García Albiol, que no està a l’ala moderada del PPC. Però la història és passat. El imperdonable és que des de 2012 -i malgrat que Artur Mas l’hi ha posat difícil- Rajoy no ha sabut, potser tampoc ha volgut, fer ni un gest d’aproximació.
I els resultats de diumenge ja li estan passant factura. Que al final de la seva legislatura 1.950.000 de catalans -el 47,8% dels votants amb una participació el 77% – s’hagin inclinat per llistes independentistes és un fracàs en tota regla. D’Espanya, de l’Estat i del partit que governa.
I els fracassos no poden capitalitzar-se, al contrari del que potser pensava la dreta del PP, que apostava (potser encara aposta) a que el gruix de l’electorat espanyol el tornés a votar per ser més espanyolista que el PSOE, sota el mandat del qual Catalunya va votar en un referèndum -que no va aixecar grans expectatives, ja que la participació va fregar el 50% – continuar dins d’Espanya amb un Estatut d’autonomia “raspallat” al Parlament espanyol (com va dir gràficament Alfonso Guerra).
No, l’error del PP ja s’ha vist el 27-S. El PP, que es va creure obligat a ‘jubilar’ la seva candidata Alicia Sánchez Camacho poques setmanes abans dels comicis ja substituir-la per Xavier García Albiol (bona demostració d’improvisació política), ha tingut el seu pitjor resultat en molts anys. Per contra, el PSC, lligat al PSOE i que ha defensat una tercera via, va baixar només un 0,5% dels vots i es va quedar amb 16 diputats (quatre menys). És clar que Miquel Iceta no és un líder improvisat.
Que el 47,8% dels votants s’hagi inclinat a favor de l’independentisme indica que Mas ha perdut però també és un fracàs del partit governant
Però per a Rajoy el més preocupant – ja ho vaig escriure dimecres passat – és que el que més vots i diputats ha pujat (més fins i tot que la CUP) no és un partit esquerranós o independentista sinó Ciutadans, un partit de centre que des de la seva fundació en la legislatura de Pasqual Maragall s’ha caracteritzat per la defensa de la pertinença de Catalunya a Espanya. Mentre el PP va perdre el 27-S el 26% dels seus vots i es va quedar en 384.000, Ciutadans va incrementar els seus un 167%, fins a 735.000, gairebé el doble. Mentre García Albiol va baixar de 19 a 11 diputats, Inés Arrimadas va pujar de nou a 25.
Els números de Rajoy són encara pitjors que els de Mas, i l’èxit d’Albert Rivera a Catalunya -ha guanyat fins i tot el PSC en ciutats de l’antic cinturó roig de Barcelona- va catapultar-com el candidat d’una dreta moderada en les eleccions de desembre . Rivera és bastant pragmàtic i poc concret i el seu partit, que pretén ser liberal, proclama (malgrat el fitxatge d’un economista estrella com Luis Garicano) massa vaguetats. Però transmet modernitat, presenta candidates maques que no diuen tonteries malgrat no ser advocades de l’Estat, tant a Madrid com a Catalunya, i sobre tot és nou i no té morts a l’armari (tampoc els pot tenir perquè es neix net de pols i palla). Però el missatge de Rivera crea certa il·lusió en les classes mitjanes que no pot ser combatuda amb la frase de Mariano Rajoy a Gloria Lomana la setmana passada en Antena 3: “Miri, els experiments amb gasosa”. Sona molt, massa antic.
I si Rivera té bons resultats en les eleccions espanyoles (alguna enquesta no publicada encara diu que empata ja amb el PP), la dreta dura i unificada de Mariano Rajoy i José María Aznar pot patir un seriós cop. El problema del PSOE és que sempre ha tingut un competidor a la seva esquerra que li robava vots i li restava diputats, tant pels vots com per les restes. Al desembre, Rajoy es pot trobar amb una situació encara més endimoniada perquè la imatge de Rivera és molt més moderna i europea que la de Julio Anguita o Pablo Iglesias.
Aznar, que sembla disposat a bordar per les cantonades la malvolença que té el successor apuntat a la seva llibreta blava, i que no era Rodrigo Rato, ja ha exclamat: “La clara victòria de Ciutadans sobre el PP li dóna la primacia al centre- dreta i pot tenir la seva importància en les eleccions generals… em sembla que s’ha d’analitzar per què l’electorat de centredreta ha preferit Ciutadans al PP i si els votants pensen que l’ordre constitucional pot estar més ben defensat per Albert Rivera“.
Vaja, l’‘analista polític’ Jose María Aznar dóna en el clau però la conseqüència és que, en fer públic el seu diagnòstic i escopir a la cara de Rajoy, “Aznar encerta però debilita l’acusat”, com posava en relleu ahir Victòria Prego a ‘El Mundo’. I si Aznar estigués -cegat pel rencor- encenent la metxa de la voladura descontrolada del PP? Alguns lectors encara recordaran quan es parlava de la “voladura controlada” de la UCD perquè alguns dels seus dirigents es consideraven superiors a Adolfo Suárez.
Mentrestant, Pedro Sánchez es mou i ahir a la COPE va estar amable i ocurrent amb Carlos Herrera, al qual es dirigia com don Carlos. Al final vaig tenir la sensació que tant Herrera com Expósito -que li buscaven les pessigolles (Ximo Puig, Susana Díaz, la nació catalana…) – van quedar una mica seduïts. Sánchez se’ls s’escorria amb bon tarannà (amb perdó de ZP). Per descomptat, millor que Mariano Rajoy amb Carlos Alsina a Onda Cero.
El que s’ha dit, posant-nos transcendents, diríem que el 27-S demostra que no hi ha crim polític -la negativa al diàleg- sense càstig. Artur Mas i Mariano Rajoy ja estan pagant la penitència. En 2016 sabrem qui rep més cendra.
