Raimon Obiols: L’apunt del dia/39 (Avui, primàries del PD italià)

Avui, primàries del PD italià
26 de febrer de 2023

Avui diumenge, el Partito Democratico italià (PD) fa primàries obertes. Tothom que vulgui, si s’ha inscrit prèviament, podrà votar. Caldrà només una declaració de suport al partit i una contribució de 2 euros. La tria és entre els dos candidats seleccionats en la primera volta, en la que van votar 151.530 afiliats i afiliades. Stefano Bonaccini, va tenir 79.787 vots (52,87%) i Elly Schlein 52.637 (34,88%). Serà interessant veure quanta gent participa en aquesta votació oberta a la ciutadania, i si els resultats corroboren o capgiren el vot de les bases del partit.

Aquest procés s’inscriu en una discussió necessària sobre l’avenir i les formes d’organització dels partits d’esquerra. A Itàlia, és una qüestió vital: governa una coalició de dretes, amb Giorgia Meloni al capdavant, i l’esquerra s’ha desdibuixat molt.

Meloni s’expressa amb  un to assenyat (el seu discurs en castellà, en un míting de Vox, no la retrata bé: va forçar el tò). Defensa l’OTAN, crítica Putin, es distancia  del seu passat neofeixista, i juga cartes emotives (contra el “lobby LGTBI”, l’”esquerra globalista”, la immigració, les drogues, la inseguretat). Defensa els valors cristians, les normes tradicionals de família i gènere; i es manifesta més preocupada pels principis que pel poder. Enfront no té una alternativa política clarament perceptible (hi ha bastanta dispersió, i manca un discurs que transcendeixi la simple oposició a la coalició de les dretes).

Això hauria d’estimular una resposta d’esquerra amb capacitat de governar i transformar, i espero que es produeixi. Ara: aquesta rèplica de les esquerres no hauria de reduir-se a escollir un lideratge, sinó a actualitzar un programa fort i una forma d’organitzar-se a l’alçada dels temps.

En una assemblea recent, el responsable d’una agrupació del PD de Roma (la de San Lorenzo, que Togliatti va inaugurar el 1962) es va exclamar: «Quants cercles s’han tancat, a tota Itàlia?  No hi ha números oficials, però és impressionant.  I la meitat de les federacions estan dirigides per gestores (…) El fet polític és que els dirigents del Partit han optat moltes vegades, en els darrers anys, pel model del partit líquid, i al final ens hem trobat amb un partit gasós, en el qual els llocs de discussió han desaparegut. Però la gent necessita la  trobada física, només així es pot crear una síntesi i una acció conjunta. Els tuits estan molt bé, però no són suficients.  Sense locals i reunions, els partits s’enfonsen“.
És cert que el frec a frec constant (masses reunions, masses discussions) no s’adiu amb els hàbits del temps. Però els simple intercanvi virtual, a les xarxes, no respòn a l’anhel de participació i fraternitat que molta gent demana.  Com ha escrit Paulo Gerbaudo,  «El repte -difícil i necessari en aquests moments-, és inventar una forma-partit que sàpiga afrontar les condicions socials actuals». Aquest és el principal repte de les esquerres que no es resignen a la protesta intermitent ni renuncien a l’eficàcia de les transformacions reals. Necessiten partits que siguin, a la vegada, plataformes d’activitat i intercanvi constants a les xarxes, i comunitats humanes que, amb els seus locals actius i les seves reunions, responguin a la necessitat de pertinença, contacte directe, coneixença personal i amistat política que reclama molta gent d’esquerra.