Hi ha moments històrics que fan bullir l’ànima de cadascú, compartint-la para provocar tombs imprescindibles per una majoria esgotada de ser espectadora i cul de sac. Períodes històrics que conclouen en realitats econòmica, socials i polítiques definitòries, d’una decadència sense més sortida que un canvi de model.
Cal recordar el anys 70 i la gran manifestació del 1977, o els principis del 2000 i les grans mobilitzacions per la pau del 2004. Eren moments pel canvi democràtic i pel canvi de valors. Eren aspiracions de majories socials de Catalunya que ha volgut i vol, una democràcia forta, incompatible amb les diferents corrupcions. Sempre ha defensat els valors del progrés, de la pau, de la identitat integradora i de la projecció europea, sota les bases d’un esforç productiu d’un compromís cultural i d’una actitud oberta.
Ara que tenim, molts, a Catalunya, la sensació millor dit, la convicció, de que assistim per a un deteriorament del sistema democràtic mai vist des del 1977, a un enorme descrèdit de les institucions publiques i de llurs representants, i a la sorprenent incapacitat per part de la política i dels seus dirigents a l’hora de trobar sortides a la crisis econòmica, observem com conflueixen de forma molt contundent, totes aquestes assignatures suspeses repetidament:
-El model econòmic, social i territorial del Estat Espanyol i concretament, a Catalunya.
La gran crisi, més enllà de les gravíssimes conseqüències socials, el que fa és il·luminar sense filtres, les mancances d’una societat pregonament transformada, que pateix com qui més l’impacte d’un enfonsament, que posa en qüestió de dalt a baix, tot.
Així, observem com l’Estat Autonòmic fa aigües, com l’atur creix i creix, l’activitat econòmica baixa, els serveis públic es dessagnen, la pobresa avança, el jovent cada dia més marginat, i les dones novament, pagant el cost d’un mercat laboral que al excloure-les, les reclou un altre vegada a la llar.
Davant això, les polítiques redistribuidores dels costos de la crisi brillen per la seva absència. La política fiscal es un guinyol que fa plora per injusta e hipòcrita. El rescat financer oxigenat pels bancs i els seus privilegis. Escenaris que observem arreu, però que accentuen el conflicte territorial a Espanya.
Ara que tanta gent pateix el devanir d’un dia qualsevol alguns debats i propostes del món polític econòmic són senzillament insultats, manifestament endogàmics, i socialment castradors. Les raons, el sentit comú, i l’imperi del coneixement aplicat, per a aquells, música celestial. Som dins d’una vorágine de manipulació exercida per fases, amb gestos, paraules i actes, que no porten més que la llavor de la manca d’un projecte integrador, multiplicador i projectador de tot el potencial que habita en cadascun de nosaltres i en la comunitat que conformem.
Es a partir d’aquí, com a Catalunya, comprovada, abastament, l’ús i abús de la desqualificació, la desconsideració, i la manca del mínim esforç de comprensió i l’incompliment sistemàtic de les regles del joc, que una part cada cop més nombrosa de la població catalana, traspassa el llindar de l’Espanya necessària, a la Catalunya necessitada, abraçant la idea de nació-estat, com a plataforma per a poder encarar tots aquests reptes sense més, amb el potencial d’un poble, d’un territori plenament exigent i així, plata cara a una crisi de naturalesa i extensió desconeguda fins fa poc.
Aquesta és una realitat inqüestionable. Aquest sentiment travessa sectors i territoris molt plurals. Certament, no és la única interpretació que es dóna a Catalunya, que com a societat complexa i polièdrica, conté en si mateixa percepcions sobre la seva realitat i el seu futur molt diferent. Però, sí que representa un moviment d’abast, que cal tenir en compte. Davant d’una gran mobilització catalana, sorprèn al meu parer, molt negativament, que la primera força política de l’esquerra catalana, sigui incapaç de tenir un projecte de país clar i identificable, que no pot amagar-se ja en un discurs d’aprofundiment autonòmic, el qual va quedar absolutament desautoritzat, en l’anterior procés de negociació estatutària.
Sense comprendre els grans canvis de tot tipus que s’han produït en la societat catalana en les darreres dècades, i com de determinant està essent la crisi per accelerar i clarificar processos, decisions i accions, no es pot respondre adequadament a les necessitats de la majoria dels catalans, altrament situada en una espectre encara buit de centre-esquerre. No hi ha dreceres, som davant un debat de profunditat. La societat catalana es mou i l’esquerra si vol liderar-la haurà de encapçalar-la com ja ho ha fet en altres etapes històriques, amb un projecte de regeneració democràtica de canvi social i econòmic estructural, i de la construcció nacional de Catalunya, dins els marcs generals que garanteixi el desenvolupament com a país. Aquí no valen postures conservadores i continuistes com si aquí no hagués passat res. I tant que ha passat! I passarà ! Necessitem alternatives i projectes confrontats, avui més que mai. No som una realitat homogeneïtzada, però sí una realitat identificable, imprescindible i prenyada de futur per a la gran majoria del poble de Catalunya.
És, l’hora de la claredat i del debat democràtic, que serveixi per confrontar models econòmics, socials i culturals.
Si parlem de Federalisme…De què parlem?
Si defensem la confederació… Això què significa?
Si és la Independència la proposta… Quins continguts té?
El futur no és una quimera, és una necessitat ambicionada i amb més democràcia de qualitat, amb un model social a mida de tots i un model cultural potenciador de vides de grups i de comunitat i de país que ens identifiqui a tots, des de la simbologia, però fonamentalment, des de la crisi feliçment superada.
