No conec a Joan Ignasi Elena ni sé molt bé qui són els que l’acompanyen en la creació d’una corrent interna al PSC. Llegeixo que Elena i la seva gent proposen principalment dues coses: aliança de progrés i pacte fiscal. Sembla mentida que hagi costat tant que algú al PSC arribés a aquesta conclusió.
El PSC porta molt temps sense saber qui és i on és; des de molt abans de perdre les eleccions. Si més no, des de la formació del segon tripartit. La seva invisibilitat i el seu silenci vénen del dia en que va renunciar a les paraules pels fets, que va ser un eufemisme per no reconèixer la seva incapacitat de liderar el tripartit. En política, sense paraules els fets se’t mengen i et deixen mut. L’home és ser de mediació i la política és una de les formes de mediació de què disposa. I la mediació es fa a través dels signes, de les paraules, de la comunicació. El silenci en política garanteix la lenta però segura desaparició.
El PSC viu aferrat als seus vells tòpics, cada vegada pronunciats amb la boca més petita: insisteix a defensar el federalisme, quan a Espanya no hi ha ningú més que els socialistes catalans que vulguin un Estat federal. El PSC s’amaga darrere del federalisme perquè no aconsegueix superar els seus complexos davant del nacionalisme català i enfront del nacionalisme espanyol, davant els quals se sent a faltar, per raons oposades però complementàries.
El PSC s’acantona en el municipalisme, pensant estrictament en termes de conservació de quotes de poder, sense un projecte de renovació i actualització de les polítiques urbanes, com s’ha demostrat en la seva obsessió per passar de puntetes per un projecte tan destructiu per a la cultura urbana d’un dels seus últims feus, al Baix Llobregat, com és Eurovegas. La irrupció de Jordi Martí al capdavant del socialisme barceloní és l’únic signe esperançador de renovació del discurs municipal. Un sector del lobby d’alcaldes del partit sustenta que el PSC s’ha d’oblidar de la Generalitat i tornar al vell statu quo amb Convergència: poder municipal socialista, poder autonòmic nacionalista. Tot partit que renuncia a governar al seu país està condemnat a la inanitat. I el país del PSC, llevat que els seus dirigents opinin el contrari, és Catalunya.
El PSC perd les poques energies que té amb destacats membres del seu aparell conspirant a Madrid per a la carrera de Carme Chacón al PSOE, un afany absurd que deixa clara la nul·la consciència d’autonomia respecte al socialisme espanyol d’un ampli sector del partit.
En aquest desolador panorama, mentre la direcció flirteja amb el proverbial tacticisme de Duran Lleida, amb la ridícula fantasia d’obrir una bretxa en la cohesió de CiU, Elena esgrimeix dues banderes: l’aliança de progrés i el pacte fiscal. És el PSC un partit d’esquerres d’un país que es diu Catalunya? Sí, la resposta és afirmativa. La proposta d’Elena és de sentit comú. Ser un partit català és assumir com a espai propi l’espai polític català. I si el PSC se situa a l’esquerra, en el joc democràtic li correspon treballar per la construcció d’una aliança d’esquerres (l’expressió progressista sempre m’ha semblat fàtua) com a alternativa per aconseguir el poder. Aquesta aliança és injuriada, des del mateix PSC, pel fracàs del tripartit. Però el tripartit no va fracassar per ser d’esquerres; va fracassar per no tenir projecte, ni lideratge ni la complicitat exigible entre els seus socis. Si el terreny de joc del PSC és Catalunya, és difícil d’entendre que un partit s’oposi a l’agència tributària pròpia. A l’inrevés, els socialistes, en comptes de jugar a les rebaixes, haurien de practicar la carta de l’exigència, perquè el Govern català no acabi venent-nos un arranjament com a pacte fiscal.
Amb aquestes dues banderes no n’hi ha prou: hi ha molta feina de redefinició política, cultural i social a fer. I hi ha molta urgència de retorn del partit a la societat, de la qual està separat per massa quadres que han fet de l’organització i les seves batalletes el seu únic horitzó. Però el pitjor que pot passar en política és no saber en quin camp s’està jugant el partit. I el PSC creu que pot jugar al camp català i en l’espanyol al mateix temps com si fossin un de sol. Amb la qual cosa està sempre a fora de joc en els dos llocs.
Molt bé Josep Ramoneda!
Que tornin les paraules, i el compromís. La fundació del PSC va ser clara en aquest sentit: Nació, Catalunya, política i cultura d’esquerra, hereva de la tradició llibertària (com deia Joan Raventós).
Molt bé Josep Ramoneda!
Que tornin les paraules, i el compromís. La fundació del PSC va ser clara en aquest sentit: Nació, Catalunya, política i cultura d\’esquerra, hereva de la tradició llibertària (com deia Joan Raventós).
Importantissim article. Per fi, algú que parla clar! I més important encara, que Nou Cicle el publiqui.