La paradoxa és inquietant (no parlo només de Catalunya, em refereixo també a Espanya): cada vegada hi ha més moviments per reclamar la sobirania i, tanmateix, cada vegada és més líquid i més fugisser aquest concepte. Analitzem-lo de prop.
La sobirania ha anat unida a l’Estat. És la capacitat d’exercir el ple poder a l’interior d’un territori. En una democràcia, aquesta capacitat l’atorga el poble (“sobirania popular”), en altres casos, la sobirania es conquista per la força de les armes o, de forma més subtil, per la força dels diners. Per a exercir la sobirania dins d’unes fronteres geogràfiques cal tenir el control de tot el que les travessa; cal disposar d’un exèrcit; tenir una moneda i els seus elements imprescindibles (poder per emetre diners, regular la taxa de canvi i fixar els tipus d’interès); tenir la capacitat d’establir impostos, recaptar i distribuir-los, i finalment, tenir potestat de fer lleis. En el nostre cas, com a tot Europa, la sobirania s’ha anat reduint de forma impressionant per dos fenòmens diferents: el procés cap a la UE i la globalització.
El primer: el control de fronteres ha desaparegut excepte per a tercers països ja que les mercaderies (mercat únic) i les persones (tractat de Schengen) poden passar lliurement. L’euro ha acabat amb tota la sobirania monetària (tractat de Maastricht). La pertinença a l’OTAN fa i farà cada vegada menys “sobirà” l’exèrcit. L’obligació de fer lleis traslladant les directives europees i la cada vegada més propera harmonització fiscal, amb la probable creació d’una fiscalitat europea (que a Espanya li beneficiarà molt), deixaran reduïda la llibertat d’actuació legislativa i fiscal.
Aquest primer fenomen ha estat volgut, la gran cessió de sobirania ha estat voluntària, i ha estat feta cap a unes institucions de les que formem part. Es tracta d’una cessió a canvi d’una sobirania compartida. Deixem de ser el ratolí i som part del lleó, amb molts més avantatges que inconvenients. Però això no treu que hem deixat de ser sobirans, encara que sovint sembla que no som conscients. Parlar encara de “unitat de mercat” referit a l’espanyol, o indignar per “intromissions” europees en l’elaboració dels pressupostos és no haver entès res del que hem fet, per sort, durant els últims 30 anys.
El segon fenomen és totalment diferent. No és voluntari. Es tracta de la globalització. Llibertat creixent per al comerç mundial i total per als moviments de capital. La desregulació i llibertat absoluta de bancs, fons, corporacions i empreses multinacionals fa ineficaç qualsevol intent d’exercir algun control per part dels Estats i representa la creació d’un poder econòmic sobirà per sobre de les fronteres. Només l’existència d’unes entitats polítiques més grans i més fortes (com la futura UE o una ONU modificada) podria oferir una possibilitat de compensar aquest nou poder. Però els processos de construcció d’aquestes noves institucions són molt lents i hi ha grans reticències a cedir-los sobirania. Mentre això sigui així, el veritable poder està en mans dels “mercats”, una manera dissimulada de dir “els bancs i altres gestors del capital financer”.
El que ha passat aquest últim any ho posa en evidència: la UE dóna instruccions a Espanya, però són els mercats els que les escriuen per a la UE, ja que aquesta encara no ha après a ser forta i a defensar-se. La globalització obligarà als Estats europeus a cedir encara més sobirania si no volen perdre tot paper en el món.
En aquest context sorprenen algunes reclamacions de sobirania. Podien ser compreses i recolzades fa unes quantes dècades, però poden quedar en un concepte buit en pocs anys. La sobirania dels Estats quedarà molt minvada, i encara que segueixin conservant aquest nom, les seves competències i les seves funcions canviaran, amb cessions a institucions supraestatals i també a entitats més properes a la població. Les nacions europees que, com Catalunya, no han pogut durant el segle XX esdevenir un Estat, han de lluitar ara per situar-se adequadament en el mapa del futur, però no necessàriament reclamant la sobirania estatal, sinó entenent aquest futur.
Mentre discutim si la sobirania està a Catalunya, a Espanya o a Europa, és probable que descobrim que l’hem cedit als bancs…
Per sortir del forat en que l’especulació i el capitalisme ens a condemnat; s’han de reduir els beneficis que deriven de la facturació del temps emprat en la producció , tan industrial com de serveis i alimentació; No es poden abaixar impostos ni salaris , a fi de poder mantenir els serveis basics en favor del benestar de tota la civilització, congelant durant dos anys , sous i impostos. No es pot facturar a mes de 25€ l’hora de ma d’obra; s’han suprimir despeses d’administració i eliminar les institucions deficitàries, tan en mitjans de comunicació com del govern; s’han de rendibilitzar els aturats mitjançant el seu pressupost, perquè de treball n’hi ha mes del que es pot fer, nomes manca voluntat de governar i administrar per a tothom; es la única forma de recuperar el consum i la producció.