Artur Mas diu que no s’ha mogut ni un mil·límetre, Oriol Junqueras es lamenta que ha perdut força en revelar el seu pla B, la seva estratègia. Qui té raó? Ha donat el president de la Generalitat un pas enrere?
Recordem breument que dijous, en una entrevista amb Mònica Terribas, el president de la Generalitat va assegurar que si el 2014 no hi ha acord per celebrar la consulta amb l’autorització del Govern espanyol convertirà les eleccions autonòmiques previstes el 2016 en el seu substitutiu, el que traduït al llenguatge del pla sobiranista rep el nom d’eleccions plebiscitàries.
Però aquest gest doble, que assenyala la clau del poder, tot a les mans, i el valor de la regla de joc, que no trencarà, condueix immediatament a una alteració profundíssima al calendari. El mateix Mas ho va dir obertament en l’entrevista: les eleccions que alguns entenen com plebiscitàries arribaran en millors condicions: expectatives de superació de la crisi, millora del clima polític i major debilitat dels dos grans partits majoritaris espanyols després de les eleccions de 2015.
Amb aquest esquema Artur Mas desbarata l’estratègia rupturista d’Esquerra a escasses hores de l’11-S i de la Via Catalana. La seva estratègia és clara: cal superar primer la crisi en lloc de aprofitar-la per anar-se’n d’Espanya, i li dóna beneficis personals i directes: guanya temps, reflecteix ja la pressió i la reacció davant la Diada, consolida el seu lideratge i la seva adreça del procés i reacciona davant el declivi de CiU a les enquestes. Si algú creia que treballaria contra el seu partit, la seva coalició i contra si mateix, caminava molt equivocat. Vol guanyar la partida, és clar que sí, però vol guanyar ell, no la guanyi Junqueras. Alguns dels seus amics semblen no haver-se assabentat encara.
Conseqüència molt seriosa d’aquesta jugada. Ara és Rajoy qui té la mà, a ell li correspon jugar. Si no ho fa amb intel·ligència, arribarà la cosa que encara no existeix en aquests moments: la internacionalització. Serà després de 2016, tal com li ha marcat Artur Mas, no el 2014, com volen els precipitats. Qualsevol persona sensata sap que Espanya no pot deixar sense resposta una proposta de diàleg i de negociació com la que ara està damunt de la taula.
Aquesta és una llarga competició, molt més llarga del que volen els que tenen pressa. En aquest moment estem només a la meitat del partit d’anada, que acaba el 2016. Llavors començarà el partit de tornada. És temerari jutjar sobre el resultat final quan hi ha tant marge encara. La lògica de les coses porta al fet que el partit s’allargui més enllà de les tensions i de l’atmosfera de l’actual crisi. Ho tenen malament els impacients.
Ara correspon a tots fer un esforç. Els cors ardents i els desitjos desbordats estan molt bé i s’entenen perfectament, però ningú ha de confondre’ls amb la realitat ni amb els raonaments ordenats. Catalunya guanyarà si es fan les coses bé, tal com diu voler Artur Mas. El seu reconeixement com a subjecte polític, sota la fórmula que sigui, està a l’abast de la mà. També la recuperació de la seva influència i prestigi cap a fora, dins d’Espanya també.
No cal tancar portes, ni en una direcció ni en l’altra. Independència? No es pot excloure raonablement quan una part tan substancial de la població la desitja i la posa damunt la taula. Cal parlar de tot això. Però sí s’ha d’excloure com la victòria d’uns i la derrota d’altres, com una ruptura. El que sigui haurà de ser un acord civilitzat o no serà. Els periodistes de capçalera del president ja han rebut el missatge: ell no aposta per la independència sinó per una nova relació.
Només hi ha dos mètodes coneguts: l’europeu, en què guanyen tots, i l’altre, que hem conegut molt a prop en el nostre veïnat, en què hi ha una part derrotada i al final totes les parts acaben perdent. Artur Mas, com era d’ esperar, ha optat pel mètode europeu i els seus gestos indiquen ostensiblement que no està disposat a emprendre l’altre camí, que és el dels Balcans.
