En alguns mitjans de l’independentisme català es va iniciar fa uns mesos una polèmica sobre si la llengua castellana hauria de ser oficial en el futur estat català. El debat segueix obert, en particular en algunes xarxes socials per internet. Un dels aspectes més interessants de l’intercanvi dialèctic és que els que hi participen semblen animats per l’absoluta certesa que hi haurà estat català independent en un termini relativament proper.
Aquesta certesa passa per sobre de les òbvies dificultats de l’esdevenir polític diari per convertir la idea en realitat. A una mica d’això es va referir l’exconseller d’Economia dels governs d’esquerres, Antoni Castells, en un debat celebrat un mes enrere a l’Ateneu Barcelonès quan va expressar la seva por que l’actual conjuntura política catalana estigui marcada per un empatx de sentimentalitat que ennuvoli la percepció dels que tenen la responsabilitat de dirigir-la. Castells va alertar sobre el risc que el país llisqui cap a un altre dels episodis de flamarada emotiva dels que n’hi ha sobrats exemples en la seva història. Perquè es tracta d’episodis que han acabat malament.
L’exdirigent socialista temia que aquesta deriva s’estigui produint en detriment de la racionalitat imprescindible per dur a terme les grans operacions polítiques. Tant si es pren el projecte mínim, el d’un pacte fiscal entre la Generalitat i el Govern d’Espanya, com l’intermedi que vindria a representar la proposta federal, com l’objectiu màxim que seria la creació d’un estat català associat a l’espanyol en la Unió Europea, resulta que en tots els casos es tracta, en realitat, de posar fi a l’actual règim polític espanyol. Una cosa que no afecta només els catalans. Canvis d’aquesta entitat no es produeixen pel simple conjur dels qui els vulguin, va venir a dir Castells. Altres participants en el debat van parlar aquell dia de conceptes com el de correlació de forces, que semblaven sonar a xinès a la part de l’audiència per la qual, simplement, la qüestió és que Catalunya se’n vagi d’Espanya. I ja està.
Una mostra d’aquesta creença, que tira més aviat a màgica, la va oferir la setmana passada un dels propagandistes de l’independentisme, Salvador Cardús, quan, en una entrevista a la televisió catalana a la qual se li requeria la seva opinió sobre la llei Wert com sociòleg expert en ensenyament va donar per fet que aquest projecte no arribarà a aplicar-se a Catalunya. Perquè quan s’aprovi, ha dit, ja estarem lluny de “tot això”. Es donava per entès que tot això era l’Estat espanyol.
La idea expressada per Castells a l’Ateneu va ser que en l’actualitat el màxim comú denominador dels que volen l’autogovern de Catalunya és l’acord sobre la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. Un acord que concita una majoria de 104 dels 135 diputats que componen el Parlament. Si aquest és el comú denominador, això és el que cal perseguir. Perquè aquesta consulta sigui significativa ha de ser legal i per ser-ho ha de ser negociada amb el Govern d’Espanya. Es tracta d’un objectiu prou difícil com per no distreure esforços en altres direccions. Si s’aconsegueix la seva convocatòria caldrà veure quines són les opcions a plantejar. I el vot en ella dependrà de quines siguin les alternatives. Per exemple: l’eventualitat de quedar fora de la UE significa donar un argument poderosíssim als partidaris de l’statu quo.
En contra d’aquest plantejament sembla que s’està imposant la idea que no podrà haver-hi consulta legal, perquè el Govern espanyol ni la vol ni entrarà a negociar-la amb el de la Generalitat. I paralitzarà al Tribunal Constitucional qualsevol mesura legal que la Generalitat adopti amb aquesta finalitat. L’opció que estudien els independentistes, en particular els d’Esquerra Republicana, que tenen a les mans l’estabilitat parlamentària del Govern català, és llavors que Mas dissolgui el Parlament, convoqui noves eleccions i els partits independentistes les converteixin en un plebiscit. CiU i ERC acudirien a elles amb la proposta que, si obtenen una majoria prou clara, que xifren entre 80 i 90 diputats, el nou parlament realitzés una declaració d’independència.
Alguns independentistes pensen que, arribat aquest moment, el Govern espanyol s’obriria a negociar per evitar la proclamació. Però hi ha riscs molt grans, dels que provoquen vertigen. Un plantejament així podria fer esclatar la coalició de CiU, fins i tot abans de les eleccions. Arribat el cas, podria partir en dos el PSC. I potser també a Iniciativa Verds-EUiA. I llavors s’hauria acabat la flamarada.
