Vivim un temps de replantajament de les relacions entre Catalunya i l’Estat. Des de certs sectors polítics i ciutadans es critica que aquest debat vol amagar els greus problemes socials pels que travessem. Altres sectors afirmen que la definició d’un nou marc polític per a Catalunya no interfereix en absolut en la lluita social i que de fet molts dels sectors més actius en les reinvidicacions socials ho són també en les nacionals. Penso que probablement totes dues afirmacions tenen raó: reinvindicació social i nacional poden ser perfectament compatibles però també és cert que per alguns la defensa de la consulta sobiranista és una manera ideal per no haver de discutir de les retallades o del model socioeconòmic que ens ha de permetre una alternativa social a les desigualtats i injustícies de la nostra societat.
Però, quina és aquesta alternativa? Com es construeix? Passem una època de desconcert de l’esquerra on sembla que no existeix cap model alternatiu davant del discurs hegemònic actual que repeteix sense parar que només hi ha sortida amb més precarització laboral, amb sous més baixos, amb educació i sanitat de menys qualitat, amb menys drets. Davant d’això, què fer? què proposar? L’esquerra europea, i la socialdemocràcia en particular, no paren de donar voltes per trobar respostes a aquestes preguntes.
Segurament molts d’aquests debats són necessaris, perquè el pensament alternatiu necessita actualitzar-se constantment, reformular-se en funció dels canvis que es produeixen a la societat. Jo, que no soc economista ni sociòleg, avui voldria posar el focus en un altre aspecte del debat. Si la socialdemocràcia va aconseguir formular una alternativa que pressuposava repartir millor els beneficis de l’activitat productiva, i fer-ho a partir de mecanismes com els de la política fiscal, la participació dels treballadors en les empreses, els serveis que s’engloben sota el nom de l’estat del benestar; si totes aquestes polítiques van portar a una rebaixa significativa de les desigualtats, per què això no és possible en la societat actual? Es que aquest model ha deixat de ser sostenible?
Sincerament, penso que no. Més aviat penso que si aquest model es va portar a la pràctica va ser perquè es va aconseguir la força necessària per a que els sectors econòmics poderosos renunciessin a part dels beneficis que teòricament podien aconseguir, de manera que es van poder destinar a impulsar aquestes polítiques d’igualtat.
I d’on venia aquesta força. Doncs penso que venia, en gran part, de l’amenaça que representava l’existència del bloc comunista. Confrontats amb aquesta amenaça, era millor acceptar una minva en els beneficis si això assegurava estabilitat i evitava alimentar moviments que s’emmirallessin en el model comunista. D’alguna manera es podria dir que els sectors populars de l’Europa democràtica devien part del seu benestar a la dictadura en que vivia la població de l’Europa de l’est.
Ara, ensorrades (sortosament!) les dictadures comunistes, quina amenaça senten els sectors poderosos? Cap! No hi ha frè. Per tant, des del meu punt de vista, per l’esquerra social i política avui el gran repte és aquest: és possible en el nou marc internacional generar una força suficient per aconseguir aquestes renúncies en els guanys d’uns quants per establir polítiques d’igualtat? Perquè, d’altra banda, bastants estudis ja han demostrat que no és certa la premisa d’aquells que ens volen fer creure que la desigualtat és un preu necessari a pagar per assegurar el creixement.
Evidentment, la resposta a com generar aquesta força no em sembla fàcil. Es més, davant la injustícia que avança, caure en la temptació de la radicalització de l’esquerra pot ser contraproduent en la mesura que podria llençar automàticament a mans de la dreta importants sectors socials que són necessaris per generar aquesta força alternativa. D’altra banda, recordem que en el passat les conquestes socials, dels drets i les llibertats només es van aconseguir perquè hi va haver lluita i capacitat de sacrifici personal en funció d’interessos col.lectius. I és aquí on l’esquerra també ha d’incidir en força, reprenent allò que en el passat, i en un llenguatge que ara pot semblar arcaic, s’anomenava la “lluita ideològica”, però que respon a uns valors que segueixen tenint una enorme validesa actual. Davant del “campi qui pugui” que expandeix la ideologia dominant, del “mira només per tu”, cal plantar cara. Per això, també, ens cal una esquerra que no oblidi els valors, no només perquè és en els valors on beu la seva alternativa, sinó perquè només si aconsegueix guanyar en la confrontació dels valors podrà guanyar en la contesa política i social.
