Carlos A. Scolari: A prop de la revolució? Les xarxes socials surten al carrer
Marshall McLuhan no es cansava de repetir-ho: la invenció de la impremta va produir molts canvis, des de la consolidació del pensament científic modern fins a l’individualisme que va acabar generant les democràcies contemporànies. Pel teòric canadenc hi havia un abans i un després de Gutenberg. Sense caure en determinismes tecnològics, crec que podem acordar que la tecnologia de la paraula impresa, com a mínim, va accelerar i va donar una dimensió més gran a processos que estaven “in nuce” dins de la societat europea del segle XV i XVI.
Les independències dels països llatinoamericans i la difusió del pensament liberal -que s’oposava a la decadent ideologia monàrquica- al segle XIX també va bategar al ritme de la paraula impresa. El primer que feien els intel·lectuals d’aquest segle era fundar un diari. La lluita política era una lluita de paraules escrites amb la ploma i després difoses amb caràcters de plom entintats. I quan es cansaven d’escriure, deixaven la ploma i prenien l’espasa … Es recorden de l’Himne a Sarmiento? “Per veure gran a la teva Pàtria lluita / Amb l’espasa, amb la ploma i la paraula”.
Al segle XX la política va deixar la paraula per bolcar-se progressivament en la imatge. La videopolítica va néixer amb el debat televisiu Kennedy-Nixon (1962) i arriba fins als nostres dies, quan ens governen una generació de dirigents polítics formada en gran mesura en la Corporació Dermoestética. De la videopolítica se n’ha escrit molt, segueix sent una de les principals eines per a la construcció d’hegemonies, però alguna cosa està canviant …
La pregunta seria: Com es fa política en el segle XXI? El llibre “Comunicació i Poder” de Manuel Castells ens ofereix el marc adequat per a respondre a aquesta pregunta. En aquesta obra el sociòleg analitza com les noves formes de comunicació en xarxa són utilitzades tant per a la construcció d’hegemonies com per a la transformació de les relacions de poder. Els fets de Tunísia i Egipte d’aquestes setmanes tornen a posar el tema sobre la taula: són les xarxes socials un instrument fonamental per a la praxi política d’aquest segle? ¿O es tracta simplement d’una moda passatgera?
El 2002 Howard Rheingold va cridar l’atenció sobre els flashmobs construïts a pur cops d’SMS. A Espanya vam tenir un cas paradigmàtic de mobilització política “flash” en els dies posteriors a l’11-M. A poc a poc Twitter va anar substituint a l’SMS com a mitjà informatiu reticular (veure el meu post Després de la tremolor: la mobilització de les masses en l’època post-SMS). En aquest post vaig escriure el següent: “És possible que estiguem travessant una transició des d’una forma de mobilització nascuda en la Revolució Francesa -basada en el control de la Plaça per protestar davant del Palau -a una altra que s’expressa de manera virtual però no menys efectiva “. La situació es torna més complexa quan, en les mobilitzacions virtuals, s’hi suma la presència de les masses als carrers. Com es relacionen ambdós mons?
Una referència ineludible en aquest debat és el polèmic article de Malcolm Gladwell titulat Small Change. Why the revolution will not be tweeter (publicat l’octubre 2010). Segons Gladwell sovint s’atribueix a les xarxes socials l’explosió de moviments opositors (Iran, Moldàvia, etc.). En els quals el rol de Twitter o els correus electrònics és secundari. “En el cas de l’Iran -diu Gladwell- la gent que tuitejava sobre les manifestacions estava gairebé tota a Occident”. La història torna a repetir-se a Tunísia i Egipte: Fins on les manifestacions són un fenomen nascut i auto-organitzat des de les xarxes socials?
Algunes opinions d’aquests agitats dies …
– It’s Not Twitter or Facebook, It’s the Power of the Network (Mathew Ingram): Després de passar revista als principals arguments, des dels que sostenen la poca importància de les xarxes en les mobilitzacions fins als ciberutopistes que defensen la seva centralitat, Ingram sosté que els mitjans socials poden ser importants, tant per a difondre la paraula- la qual cosa dóna suport moral o emocional dins del propi país i permet aconseguir suports externs- com per facilitar l’organització gràcies al poder de les xarxes. Citant a un altre periodista Ingram conclou que les xarxes poden servir com a “acceleradors” del procés, una hipòtesi similar a la que sorgeix al començament d’aquest post (quan em referia a la impremta). I tanca el seu article amb aquestes paraules: “In the end, the real weapon is the power of networked communication itself. In previous revolutions it was the fax, or the Pamphlet, or the cellphone – now it is SMS and Twitter and Facebook. Obviously none of these things causi revolutions, but to ignore or downplay their growing importance is also a Mistake “.
– First thoughts on Tunisia and the role of the Internet: aquest article de Evgeny Morozov (autor del llibre The Net Delusion, en el qual desmunta el mite de la democratització internetiana) reflecteix el seu escepticisme respecte a les mobilitzacions nascudes a la calor de les xarxes socials . Segons Morozov la xarxa serveix per mobilitzar però al mateix temps és un dispositiu de vigilància ciutadana i de control sota forma d’entreteniment. Segons les seves pròpies paraules: “it’s wrong to ASSESS the political power of the Internet solely based on its contribution to social mobilization: We should also consider how it empowers the government via surveillance, how it disempowers citizens via entertainment, how it transforms the nature of Dissent by shifting it into a more virtual realm, how it enable governments to produeix better and more effective propaganda, and so Forth “.
– Manuel Castells, a La wikirrevolució del gessamí, proposa una mirada oposada: “Les massives protestes que van enderrocar el dictador tunisià Ben Ali mostren novament el poder dels moviments socials espontanis en un entorn de comunicació digital. El procés, que en menys d’un mes va enfonsar un règim sòlidament assentat des de 1987, ha seguit una pauta familiar …”. El recorregut és paradigmàtic: un fet dramàtic desborda a les autoritats, la gent surt al carrer, la policia reprimeix … i les imatges i missatges de protesta donen la volta al món gràcies a les xarxes digitals. Apunta Castells: “Òbviament, no és la comunicació la que origina la revolta. Aquesta té causes profundes en la misèria i l’exclusió social de bona part de la població, en la pantomima de democràcia, en l’obscurantisme informatiu, en l’empresonament i tortura de milers de persones, en la transformació de tot un país en la finca de les famílies Ben Ali i Trabelsi amb el beneplàcit dels EUA, els països europeus i les dictadures àrabs. ” Llavors, per què parlar de wikirevolució? Perquè es tracta d'”una revolta cogenerada sense estratègia central, per la simple indignació de milers de joves disposats a arriscar les seves vides”.
Aquestes lectures eminentment polítiques es poden enriquir amb un altre debat: És Twitter un mitjà de comunicació en xarxa o un mitjà informatiu de “broadcasting”? Segons Brian Solis els números demostren que Twitter es troba més a prop d’un mitjà tradicional que d’una veritable xarxa social. En el seu article Is Twitter a Conversation or Broadcast Platform? (2009) Solis sostenia que Twitter seguirà sent una “rapid-fire broadcast network” fins que els usuaris aprenguin a comunicar-se i entenguin com participar i contribuir en un context més conversacional. Solis es basa en estudis quantitatius que permeten analitzar el comportament dels usuaris de Twitter i com evoluciona el flux de Tweets. En un altre post més recent (This is a Click to Action, 2010) els números semblen tornar a donar-li la raó: un estudi de Sysomos confirma que Twitter funciona més com a mitjà de broadcasting que com a xarxa social (vegeu infografies i el vídeo de l’estudi) .
El dirigent argentí J. W. Cooke reia dels que volien “fer la Revolució amb tiralínies i esquadres” … Els processos de transformació social sempre van ser caòtics i van estar marcats per un alt grau d’improvisació. Això no ha canviat, però tampoc podem negar que les coses avui passen més ràpid i adquireixen una repercussió abans inimaginable. No resulta gens fàcil teoritzar o si més no reflexionar “en temps real” sobre processos socials tan evasius, veloços i caòtics com els que s’estan donant a Tunísia o Egipte. Com ja vam dir en aquest blog, necessitem una teoria social post-Facebook per començar a comprendre aquests processos (veure el meu post El futur de la teoria social (o la sociologia després de Facebook). Una cosa és certa: si aquests processos es presenten cada vegada més evasius, veloços i caòtics és gràcies a les xarxes socials.
Font : http://www.digitalismo.com/
