Raimon Obiols: L’apunt del dia/288 (Els tres signes d’exclamació d’en Jordi Barbeta)
La triple exclamació d’en Jordi Barbeta
19 de novembre de 2023
L’editorial del divendres passat del diari Ara (La centralitat del PSC en el nou escenari polític) comentava la darrera enquesta del Centre d’estudis d’opinió (CEO) de la Generalitat, i la resumia així: «Ens diu que el PSC seria la primera força amb diferència del Parlament, amb entre 39 i 45 escons, i trencaria així l’empat amb ERC (…) Els republicans es quedarien més o menys igual, amb entre 29 i 34 escons, mentre que en aquest cas seria Junts qui tindria una baixada més pronunciada i passaria dels 32 actuals a entre 19 i 24. Això, sumat a la baixada de la CUP, que podria perdre fins a 5 escons i quedar-se amb 4, és el que fa que, per primer cop en molts anys, l’independentisme pugui perdre la majoria al Parlament».
L’independentisme, diu l’editorial, «té mala peça al teler i està obligat a fer una reflexió sobre quins són els motius que han portat el PSC a ser ara mateix el partit central a Catalunya».
Motius? Carles Castro, un dels meus gurús predilectes, n’ha apuntat un: «Com Ícar, que va cremar les seves ales intentant arribar al sol, l’independentisme català podria haver calcinat les expectatives electorals –almenys durant un temps– després del fracàs del procés secessionista que va impulsar entre el 2012 i el 2017. I encara que els èxits associats a un pacte per a la investidura de Pedro Sánchez podrien escurçar la seva travessia del desert, els casos del Quebec i d’Escòcia, revelen l’extraordinària fatiga que deixen a les societats afectades uns processos sobiranistes, que, a més, condemnen els seus promotors a un declivi de recorregut incert».
Jordi Barbeta n’ha apuntat un altre: «M’ho deia un parent l’altre dia: ERC i Junts no s’adonen que quan es fan la guitza mútuament, com ara quan no van signar la llei d’amnistia, no n’hi ha un que guanya i un altre que perd, sinó que perden sempre tots dos, perquè resulta tot molt infantil, de curta volada, generen molta irritació i moltes ganes d’engegar-los a pastar fang… o de votar al PSC!!!».
Aquest triple signe d’exclamació d’en Barbeta és formidable. Sembla indicar que votar al PSC és el súmmum, un gest desesperat o vergonyant. No n’hi per tant.
Des del meu punt de vista, i sense descartar aquesta doble motivació, que em sembla evident (la fatiga, com apunta Castro, i la divisió, com ho fa Barbeta), un altre motiu principal d’aquesta preferència electoral és que el PSC és més modern que les altres forces polítiques: funciona amb energia renovable. Però no m’estenc sobre aquest punt, perquè algun lector podria pensar que faig propaganda.
