Fraternitat, amistat, política
30 de novembre de 2023
(Nota prèvia.- L’apunt que segueix és de filosofia barata. Ho dic en un doble sentit: per excusar-me de la qualitat d’aquesta incursió «filosòfica», que no és feta en broma però no passaria una avaluació mínimament seriosa; i per advertir que la seva lectura, gratuïta, és també perfectament prescindible).
1. He rebut un E-mail que comenta un fragment del meu apunt d’ahir, on jo em declarava «partidari del bé comú i de contribuir als progressos concrets i tangibles en matèria de llibertat, igualtat i amistat». És d’un amic que em fa un retret:
«Et vols fer l’original o què? Per què no et remets a la tríada republicana de sempre (llibertat, igualtat i fraternitat)? Tens alguna cosa en contra de la fraternitat?».
La veritat és que vaig bescanviar els dos termes (fraternitat, amistat) d’una manera quasi mecànica, mig instintiva. Feia poc que havia llegit un llibre de Jacques Derrida que es titula precisament Politiques de l’amitié (aquí, en pdf), i això em devia influir.
2. Dir que la política és un afer d’amistats i enemistats és una cosa òbvia, quasi banal, però importantíssima. Ho va escriure Carl Schmitt: «La distinció específicament política, a la que es poden remetre tots els actes i mòbils polítics, és la distinció entre l’amic i l’enemic». Pel que fa a establir un criteri de distinció (no a una teoria reductiva) tenia raó.
Ara bé: és significatiu que, a l’hora de definir la noció d’enemic, Schmitt es remetés a la fraternitat:
«¿Qui és el meu enemic? (…) ¿A qui puc reconèixer com enemic meu? Només a aquell que pot qüestionar-me radicalment. ¿I qui pot fer-ho? Només jo mateix. O el meu germà. Aquest és el punt. L’altre és el meu germà, es revela com el meu germà, i es revela com el meu enemic. Adam i Eva van tenir dos fills, Caín i Abel. Així comença la història de la humanitat (…) És la tensió dialèctica que que manté la història del món en moviment, i la història del món no s’ha acabat» (1).
3. Les idees de Schmitt (un ultraconservador de gran talent, avalador del nazisme) són molt estimulants i susciten incontables discussions. ¿Es poden reduir i esgotar totes les dimensions d’allò que és polític a la distinció entre amic i enemic? ¿Són idees que legitimen els totalitarismes? ¿No tenen el risc de justificar una concepció reduccionista de la política, com a simple conflicte entre enemics?
Un dels problemes, amb Schmitt, és que s’ocupà molt de l’enemistat i que, en canvi, l’amistat més aviat l’incomodava. Així com Derrida no se sentia còmode amb el terme «fraternitat» (que trobava «massa cristià», com «massa jueu» el terme «poble»), a Schmitt li empipava el terme «amistat»: el trobava imprecís, subjectiu, emotiu; fins i tot deia que tenia «un punt d’erotisme, ‘à la Maupassant’» (2).
4. No es tracta simplement d’una qüestió de paraules; però les paraules tenen la seva importància, considerable. Les grans paraules, per exemple, tendeixen a desgastar-se, sobretot quan entren en contradicció amb als fets. Hi ha una munió de reflexions crítiques, de Marx a Nietzsche, de Schmitt a Benjamin, etc., posant al descobert la falsa consciència generada per les grans paraules de la Il·lustració.
Després dels totalitarismes i tragèdies del segle XX, a ben pocs entusiasmen avui les grans paraules. En el món, la incredulitat s’ha multiplicat. Un filòsof alemany, Peter Sloterdijk, va publicar fa pocs anys un llibre titulat Crítica de la raó cínica (aquí, a Scribd) i diuen que en poques setmanes se’n van vendre més de 100.000 exemplars. És una xifra que desvetlla incredulitat, però que és significativa del nostre temps.
Que creixin tant les desconfiances polítiques és perillós. Els que no es creuen res poden acabar, si les coses van mal dades, creient-se qualsevol cosa. Això abona la necessitat de valorar i estimular l’amistat en política. No hi ha amistat sense confiança, i aquesta demana temps; es construeix i es mesura en la llarga durada.
5. L’amistat i la confiança es prolonguen fins i tot més enllà de la mort. En el frontispici del seu llibre sobre l’amistat política, Derrida hi posà unes frases de Ciceró, que en part suscitaven la seva crítica, pel que tenen de retòric, de teatral. Però són paraules que em semblen certes, i que fan impressió.
Amb l’amistat, deia el romà, «fins i tot els absents es fan presents, els pobres rics, els febles forts i, cosa més difícil de dir, els morts viuen».
P. S.- El mot fraternitat té, a més, una connotació viril: designa els germans (ve de frater) i exclou les germanes. Millor l’amistat.
____________
- Carl Schmitt, Ex captivitate salus.
- Schmitt devia pensar, suposo, en Le petit soldat, un esplèndid conte de Guy de Maupassant (aquí, en pdf).
