Raimon Obiols: L’apunt del dia/286 (Les togues enardides)

Les togues enardides

19 de novembre de 2023

Criticar jutges és entrar en un terreny lliscadís, i encara més si es tracta de jutges enfadats, de «togues  enardides», com diu Joaquim Bosch. Però entre les imatges de les manifestacions contra l’acord PSOE–Junts, n’he vist algunes que causen un impacte especial i que no voldria deixar de comentar: hem vist alguns jutges amb toga al carrer.

Potser l’impacte d’aquestes imatges no és el que els seus protagonistes desitjarien. Aquests jutges, que es manifesten indignats per un acord polític entre dos partits polítics, han cregut que calia proclamar ostensiblement la seva oposició i que, fent-ho d’aquesta manera, sortint al carrer amb la toga posada, mostraven  la seva independència. Però molts hem pensat el contrari: que allò que han mostrat era la seva dependència. Que depenien, com a mínim, de les seves opinions i indignacions personals. Tothom les té, però se suposa que les dels magistrats són intransferibles i  han de deixar-les al marge, si pretenen jutjar rectament. 

Manifestant-se amb toga, aquests jutges han cregut que refermaven la fortalesa de l’Estat de dret. Jo crec, al contrari, que el seu ha estat un gest polític que tendia a desarmar l’Estat.  Haurien d’haver pensat que pertanyen a un òrgan, la magistratura, del qual no són els únics representants i que la neutralitat política és un deure dels togats. 

Quan les togues o els uniformes  es manifesten al carrer no es genera precisament estabilitat democràtica, equilibri institucional i confiança ciutadana, sinó justament el contrari. Hi ha una frase de Pedro Sánchez en el seu discurs d’investidura que ha passat un xic desapercebuda: «O la democràcia genera estabilitat, o la inestabilitat pot acabar amb la democràcia». Aquesta és la qüestió. En un moment en que s’ataquen seus de partits i llibreries, que s’agredeixen periodistes i diputats, els togats que es manifesten s’ho haurien de pensar. Jutjar vol dir, en el fons, resoldre un litigi, donar solució a un conflicte. No sembla que una manifestació de togues vagi en aquesta direcció.

A propòsit del joc de crispacions creuades del Procés i del Contraprocés, ve a tomb una reflexió de Confuci que  Pierre Truche, un jutge francés que va ser fiscal general de la república, cita en un llibre recomanable: “Jutjar en un procés, ho puc fer com qualsevol altre jutge; però, no seria millor assegurar-me que no hi hagi un altre procés?».

 Que consti que tot això  ho dic a tall de valoració i no de judici taxatiu. Valgui aquí l’aforisme d’André  Malraux: «Jutjar és, evidentment, no comprendre,  perquè si comprenguéssim  no podríem jutjar».  Com que em sembla comprendre bastantes coses del context en què s’han produït aquestes manifestacions togades, m’abstinc  de proposar cap  sentència. La dictarà el temps,  el tribunal de la història o el Judici Final, i estic segur que serà la que suposo.