Raimon Obiols: L’apunt del dia/283 (Demagògia de la realitat, pedagogia dels fets)
Demagògia de la realitat, pedagogia dels fets
25 de novembre de 2023
La realitat és demagògica. Et poses a furgar una mica, i les dades (sobre pobresa, desigualtat, violència, guerres, crisi climàtica, etc.) esfereeixen. I, això no obstant, sempre m’han fastiguejat els vellets encantadors (als que cal afegir alguna monja) que tenen èxits de públic o de llibreria (fulgurants i efímers), tot intentant (i sovint aconseguint) fer venir calfreds de desolació, escàndol i indignació als més joves, a cop de xifres («amb el que costa un portaavions dels EUA tots els nens de Ruanda podrien estudiar», etc.) o de missatges del tipus «us prenen el pèl (jo no)», «perdoneu-nos perquè ho hem fet fatal», «indigneu-vos», «rebel·leu-vos», etc.
Crec que fan una mala pedagogia, perquè exciten la pulsió gairebé innata de la joventut a l’adamisme, aquesta tendència a fer les coses com si no les hagués fet (o intentat fer) mai ningú abans. És una malaltia que causa nombrosos estralls, sobretot en política.
Sí, efectivament, la realitat és terrible, desoladora. Però els que es limiten a difondre la demagògia dels fets, et fan venir ganes de dir que la «problemàtica» ja la coneixem, i que allò que necessitem, i que necessiten els joves, és la «solucionàtica», que ens sitúa inevitablement en el terreny sempre confús de la política. La qüestió que això planteja és la necessitat de transmissió d’experiència política d’una generació a la següent.
Com fer-ho? És un interrogant sobre el que no tinc resposta. Els partits polítics intergeneracionals podrien fer-ho, però no sempre compleixen aquesta funció. Els partits generacionals, menys. Ara fa una quinzena d’anys, van començar a sorgir (a Catalunya i a Espanya més que en altres països), partits de nova planta, de nova generació. En certa sentit van néixer «matant el pare» (tot indultant, com a excepció virtuosa, algun avi encantador).
En política, el temps passa factura als adamismes, sobretot en allò que tenen de simulacre, d’efecte d’espectacle. Els hi acaba passant una cosa fatal, indeclinable: se’ls hi passa l’arròs. Alguna cosa d’aixö és detectable en aquests moments en la deriva de Podemos, en la crisi dels 40 de la CUP, o en el rebobinatge del processisme (perquè també el Procés es interpretable en clau de fenòmen adamista, en la mesura que significà una ruptura del cànon anterior, polític i cultural, del catalanisme).
Als meus 83 anys, comprendrà el lector que la joventut m’apareix com una nebulosa indesxifrable. Però una cosa els hi diria als joves: que no siguin només sensibles a la desoladora demagògia de la realitat, que facin cas a la pedagogia dels fets, i no a profetes o timoners.
P. S. – Els fets. Per exemple, que l’extrema dreta no arriba mai sola al poder. Que és evident que al món estem assistint a «l’ascens d’una Internacional reaccionària de facto, polifacètica, geogràficament dispersa i ideològicament heterogènia». Que no es val a badar, que les esquerres no s’han de dividir.
