Horror, indignació, compromís
29 d’octubre de 2023
Em demano què deuen pensar els joves (especialment els més joves dels joves) quan veuen, a la televisió o a les xarxes, les atrocitats d’aquests dies. Segur que s’horroritzen com tothom, que no accepten aquesta situació, que anhelen amb passió la pau. Molts es deuen demanar què fer.
El que passa és terrible. No han passat tants anys des de les grans mobilitzacions juvenils de la Primavera Àrab, quan semblaven obrir-se perspectives d’un futur millor al Magrib i al Pròxim Orient. En canvi s’han frustrat i a les mateixes places, als mateixos països, hi ha situacions de guerra, terrorisme i noves dictadures. Què ha fallat? Ha fallat estrepitosament la política.
Hi ha diverses maneres de reaccionar davant l’horror actual. Simplificant molt, diria que n’hi ha tres: mirar-s’ho (amb esglai o indiferència); manifestar al carrer la ràbia que es porta a dins; o comprometre’s en un combat polític, llarg i difícil, a favor de la pau i la llibertat al món. Crec que indignar-se no és suficient; que cal sumar-hi un compromís de lluita per uns objectius que no son assolibles en el breu termini, i que això demana un treball col·lectiu (amb altres), de caràcter continuat, acumulatiu; un compromís que requereix prendre partit.
Prendre partit significa afiliar-se a un partit? No forçosament. Però encara que hi ha distintes formes de compromís cívic, l’afiliació partidista no s’ha de descartar, al contrari. És la forma d’activisme finalment més eficaç, en el mig i el llarg termini.
En les últimes dècades ha crescut la tendència a presentar els partits polítics com a simples màquines per a guanyar eleccions, al servei d’interessos personals o de facció. Hi ha qui pensa que, donats els profunds canvis de la societat, només hi pot haver partits polítics purament electorals, autoreferencials, focalitzats en els interessos dels seus dirigents. Es diu que els partits només van a la seva, que ja no compleixen la funció d’orientar la societat amb batalles político-culturals sobre els valors que han de prevaldre i les mesures col·lectives que cal prendre. Per molts problemes que tinguin els partits realment existents (i no en manquen), aquesta desqualificació global és falsa i perillosa; sovint es difon per raons antidemocràtiques. Ja ho deia Franco: «hagan como yo, no se metan en política».
La incorporació dels més joves al combat polític és avui una gran incògnita. Sense ells, la democràcia estarà en perill. Se’ls hi ha de dir que la manera més eficaç de dur a terme el combat per la pau, la llibertat i la justícia és en un partit, i que contra tots els tòpics instal·lats, han de perdre la por de pensar-hi.
