Raimon Obiols: L’apunt del dia / 259 ( «Si sou federalistes, per què no sou federalistes?»)
«Si sou federalistes, per què no sou federalistes?»
18 d’octubre de 2023
«Un ha de respectar a fons el somni de tantíssims catalans: veure la seva llengua i cultura degudament valorades, a escala hispànica, europea i mundial, millorar el finançament i, així, el seu benestar. Sobretot, que se’ls tingui respecte i estimació real: que se’ls reconegui. Una cosa que aparentment només els donaria la independència. Però la independència sempre es presenta en un format edulcorat, omplint serenament el formulari d’un referèndum. Això no té res a veure amb la realitat.
Per ser independents, els catalans haurien de viure dècades de lluita a mort, situats fora d’Europa. Serien un os trencat més del malmès esquelet mundial. I, en cas d’èxit, la Catalunya resultant, per la pressió brutal de les circumstàncies, seria molt diferent de la que ara somien.
Esclar que el sacrifici nacional es transforma en una addicció i, precisament perquè les coses són així, alguns apreciarien aquest viatge, per pur amor a l’èpica més rumbosa. El més curiós és pensar que gairebé tot el que somien per a la república catalana ho podrien aconseguir sense la independència.
El discurs independentista, si l’ analitzem bé, si li traiem el fullatge més apassionat, és en realitat federalista o, a tot estirar, confederal. La paraula independència funciona sobretot com un crit afectiu, sentimental: el resultat del dolor pel menyspreu sofert. Analitzant els seus laberints emocionals, Álvaro de Campos, un heterònim de Pessoa, el més espectacular de tots, es pregunta: “Si no et vols matar, per què et vols matar?”. Jo faria una pregunta equivalent a l’independentisme català: “Si sou federalistes, per què no sou federalistes?”».
Això escrivia el lúcid escriptor portuguès Gabriel Magalhães en un article del dilluns passat a La Vanguardia («El dilema independentista»). Aquest article, com en general els que publica mensualment, s’ha de llegir. També és interessant l’entrevista que li va fer Siscu Baiges i que ha publicat la revista Politica&Prosa.
A l’entrevista de P&P, Magalhaes es refereix també a l’independentisme:
«El que m’espanta més és el sentit sacrificial del moviment independentista català. A vegades, hom diria que els seus líders estan més preocupats a suïcidar-se grandiosament, practicant un nacionalisme heroic, que a solucionar els problemes de la gent. Aquest heroisme és un fenomen hispànic, peninsular. És la idea que cal ser irreductible, que cal dur les coses fins a l’extrem. No és propi del País Basc. En el cas de Catalunya, aquesta irreductibilitat ha estat acompanyada, aquests darrers anys, per un sentit d’urgència, de pressa, que estem en risc, que això es pot acabar i que, per tant, ho hem de fer ara. Crec que això, al meu entendre i amb tot el respecte, és d’una manca de lucidesa històrica força gran».
