Israel-Palestina: apostar pel bàndol de la pau
15 d’octubre de 2023
El conflicte Israel-Palestina es pot veure des de diferents perspectives: com una lluita entre dues realitats nacionals rivals, que reclamen cadascuna el seu dret a l’autodeterminació en un territori que ambdues reclamen com a propi; com una guerra ètnica, cultural i religiosa pel domini sobre una terra que les tres religions abrahàmiques consideraden «santa»; com un combat pel reconeixement dels drets individuals dels habitants de la regió i dels que van haver d’abandonar-la, etc.
El camí seguit per la comunitat internacional durant les darreres dècades ha privilegiat una solució al conflicte basat en la divisió del territori d’Israel-Palestina en dos estats. Aquesta línia de solució va semblar prendre forma i consistència en els períodes de negociació de 1999-2001 (amb Clinton president dels EUA) i de 2007-08 (amb Obama). La idea de fons era que la millor manera d’assolir la pau era maximitzant la separació física entre el poble jueu i el palestí, i l’objectiu proclamat era l’establiment d’un Estat palestí desmilitaritzat a Cisjordània i la Franja de Gaza. Tot plegat, però, no va funcionar. L’assassinat de Rabin, poc després d’estrènyer la ma d’Arafat a Camp David, ja va ser un avís sinistre. Després, els extremistes d’un camp i de l’altre van anar imposant les seves estratègies de confontació. El resultat el tenim a la vista en aquests moments. És horrorós, i pot empitjorar.
Potser és un moment per recordar que, en una línia molt minoritària, quasi estrictament testimonial, hi han hagut veus que des de fa més de cent anys s’han pronunciat a favor d’una altra via, la d’un sol Estat. Es poden associar a aquesta visió noms prestigiosos, jueus i palestins: Martin Buber, Judah Magnes, Hannah Arendt, Edward Said, etc.
Ahir Thomas Piketty es demanava, a Le Monde, «si podem seguir creient encara en la solució de dos Estats, que per a molts ha esdevingut caduca a causa de l’extensió de la colonització d’una banda, i també, a l’altre costat, per una voluntat de negar l’existència d’Israel i d’eliminar els seus ciutadans, que ha pres la forma més bàrbara amb les matances i les preses d’ostatges dels darrers dies».
Diu Piketty que «li agradaria imaginar un autèntic Estat binacional i universalista, que un dia reunís a 14 milions d’habitants i atorgués a tothom els mateixos drets polítics, socials i econòmics, independentment de l’origen, les creences i les pràctiques religioses»; encara que, naturalment, creu que caldrà «un llarg camí per recuperar la confiança», i això, comptant amb l’esperança que «l’abjecta estratègia dels terroristes no aniquilés aquesta possibilitat».
És el camí que a contracorrent avancen els moviments ciutadans minoritaris que agrupen activistes jueus i palestins. Piketty n’esmenta un (A Land for All : Two States, One Homeland) que «ha desenvolupat propostes innovadores i detallades, massa sovint ignorades a l’estranger».
Aquests moviments ho tenen dificilíssim en aquests moments. Raó de més per a «seguir-los de prop», com recomana Piketty; i per ajudar-los, si es pot, a superar la desesperació. Dahlia Scheindlin, del moviment A Land for All, escrivia ahir al New York Times:
«Centenars d’activistes jueus i palestins a Israel ens vam reunir a Zoom enmig de l’horror, el dissabte passat, per organitzar-nos contra l’horrible fantasma de la violència a les ciutats mixtes d’Israel. A mesura que col·lapsen els vells paradigmes de pau, aquells que treballem amb nous enfocaments cap a la pau basats en l’associació i no en la dura partició, generarem nova energia. La pau política potser és a anys llum de distància, però aquestes rares espurnes d’optimisme són el combustible que ens hi pot apropar».
La situació és espantosa i molt complicada. En tot cas, a Europa cal fer cas a Piketty: «A Israel i a Palestina, és hora d’optar pel bàndol de la pau i penalitzar el de la guerra».
