Francesc Trillas: Com volen resoldre Podem i els seus partidaris el trilema de Rodrik?

Per exemple, el trilema de Rodrik. Hi ha tres realitats de les quals cal triar-ne dues, perquè les tres simultàniament són incompatibles: la sobirania nacional, la democràcia i la integració econòmica. Rodrik es mostrava partidari de renunciar a la integració, tot i acceptant que la Unió Europea podia ser un experiment acceptable i almenys deixava un interrogant plantejat. Alguns pensem que la integració econòmica és irreversible (fins i tot en molts aspectes desitjable). Però si volem fer-la compatible amb la democràcia, hem de renunciar a l’estat-nació (ho diu Piketty). Altres creuen que es pot mantenir l’estat-nació i la integració econòmica (però sabem que llavors la democràcia es converteix en una fal·làcia, perquè l’electorat no decideix, ho fan els mercats): és la postura del Grup Wilson d’economistes admiradors de les obres d’economistes (neo-) liberals com Alesina i Spolaore (que té in mente un laissez faire internacional que faria feliç als oligarques de Putin i als xeics o sàtrapes caribenys a la recerca d’aliats o clubs de futbol amb qui blanquejar diners i prestigi -sense que els facin preguntes incòmodes ni se’ls reguli més enllà del seu país). Altres creuen que la independència d’un nou estat-nació permet canviar-ho tot (estat-nació i democràcia sense integració econòmica): com les CUP a Catalunya (el dirigent de les quals va dir Pablo Iglesias que era el polític que més admirava a Catalunya). Oriol Junqueras, el líder d’ERC, sembla encara una mica confús pel que fa al trilema: votaria a Podem si fos espanyol però com és català diu que aspira a ser el referent dels catalans socialdemòcrates, tot i que aquests són a tot Europa partidaris de més integració i més democràcia (amb aquest socialdemòcrata ho tindrà difícil). Pablo Iglesias va reivindicar amb Tsipras la “sobirania nacional” en lloc de la sobirania popular, dies abans que el seu aliat grec inclogués en el seu govern a la dreta nacionalista i li fes l’ullet al nacionalisme de Putin, a més de ser aplaudit per Marine Le Pen. Una de les candidates a liderar Podem a Catalunya, Gemma Ubasart va dir estar d’acord tant amb un referèndum d’autodeterminació com amb un pressupost i un tresor europeus en lloc d’un concert econòmic com el basc, la qual cosa intueixo que apunta formes alternatives i incompatibles de resoldre el dilema de Rodrik (el 50% de la seva proposta subscric).

La solució és una Europa més democràtica, és a dir, superar el monopoli sobre la sobirania que exerceix l’estat-nació. Ningú gosarà dir que està en contra, però llavors si s’és sincer calen aliats entre les forces democràtiques d’alguna cosa més que un altre país europeu, i el Parlament Europeu ha de ser quelcom més que una plataforma on morir políticament o on promocionar amb les mires posades en la política nacional.

El principal problema del nostre benestar i la nostra democràcia es diu Europa. Sense tenir un projecte per a ella és impossible regenerar la democràcia ni millorar el nostre benestar. La recepta òbvia (o al meu m’ho sembla) és un federalisme democràtic europeu, és a dir, un govern federal amb un pressupost digne d’aquest nom i un tresor que responguin directament a la ciutadania. I quan dius això, els que recolzen coses més impossibles encara et diuen que estem molt lluny d’això, bla, bla, bla … Caldrà esperar que es converteixi en una onada.