Raimon Obiols: L’apunt del dia/252 («El món no se’n surt»)
«El món no se’n surt»
11 d’octubre de 2023
«Si els llegendaris serveis d’intel·ligència israelians no van veure venir l’atac de dissabte, com sabran els periodistes quin serà el desenvolupament posterior dels esdeveniments», escrivia ahir Enric Juliana. No es referia únicament a la tragèdia d’Israel i Palestina, sinó a altres desgràcies. Simultàniament, Lluís Foix, a X-Twitter, en mencionava algunes: «Situació: Rússia ha començat la guerra més gran d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. La Xina s’ha tornat més bel·licosa envers Taiwan. L’Índia ha adoptat un nacionalisme virulent. Israel ha format el govern més extrem de la seva història. I Hamàs ha atacat durament Israel».
En les mateixes hores, l’economista serbi-americà Branko Milanović, que no es caracteritza precisament per difondre vaguetats emotives, piulava: «El món ha pres un camí equivocat. És difícil saber exactament quan. Però a hores d’ara és indubtable».
Algú li replica que «això suposaria que “el món” és un sol vaixell. No ho és. N’hi ha uns quants. Alguns han pres camins equivocats, altres encertats» (altres proposen dates, mig en broma i mig en sèrio: 1492, 1914, 1970 (amb Reagan i Thatcher), 1981, 1991, 2008, etc).
Sigui com sigui, és obvi que es multipliquen els conflictes, que s’acumulen els problemes i que cada vegada sonen més senyals d’alarma. L’aire del temps és pèssim, i encara el podem empitjorar amb actituds d’individualisme desesperançat, amb recriminacions en direccions creuades, amb fraccionament, abstenció i passivitat, etc. Ens convindria molt que aquesta situació actual del món desvetllés respostes intel·ligents, com més millor; com millors, millor. Especialment entre els joves i en el camp de la política, que, quasi sense excepcions, està summament trasbalsat, arreu del món. Hi ha una retirada de la política, una quasi absència de grups i líders polítics amb bones idees. La política del món corre el perill de quedar em mans d’il·luminats, falsos profetes, aprofitats i venedors de crecepelo.
Tony Judt, en el seu darrer llibre (El món no se’n surt, 2010), pràcticament a manera de comiat (morí aquell mateix any), va fer una valoració extremadament crítica del camí que havia emprès el món de les últimes dècades.
«El llibre de Judt», va escriure José Álvarez Junco, és «un assaig on reflexiona sobre la socialdemocràcia, el seu apogeu de 1945-1980 i la seva substitució posterior pel conservadorisme neoliberal. Hi pren partit a favor d’aquella fórmula política i econòmica que dominava a l’Europa en què va viure de jove i que anomena «el món que hem perdut». No l’hem d’idealitzar, diu, però tampoc oblidar-la, perquè, sense ser perfecta, ha estat la millor de les situacions que ha viscut la humanitat al llarg de la seva història».
Judt no queia en el fatalisme: la seva crítica a l’estat del món proposava a la joventut el repte polític d’una nova organització més intel·ligent dels afers col·lectius, sense caure en una idealització del futur, ni del passat. Proposava començar un nou capítol europeu i internacional de la socialdemocràcia.
