Raimon Obiols: L’apunt del dia/25 (Allò que el vent s’endugué, 2)
A propòsit de les «avantguardes» artístiques del seu temps, un Xavier Rubert de Ventós de 22 anys va escriure, a meitat del segle XX (1968), el seu primer llibre: El Arte ensimismado. Ell mateix va comentar, quasi trenta anys després, les seves intencions primigènies, en el pròleg que va escriure l’agost de 1996, a Sant Martí d’Empúries, per a la 4ª edició del llibre:
«Hace ya más de treinta años, este libro se enfrentaba a uno de esos pretenciosos dogmas –el vanguardista– que de algún modo impregnó todos los demás, y que se alimentó incluso de los mitos castrenses o mercantiles que pretendía rechazar: desde la idea militarista (y luego partisana) de estar siempre al frente, «a la vanguardia», hasta la comercial de planificar la obsolescencia de lo anterior y proclamar las excelencias de lo nuevo».
«El problema», afegia XRV, «es que de todo ello no se puede hablar más que indirectamente, ‘obliquo modo’, como decían los escolásticos. Es algo que hay que mostrar, no decir, ni demostrar, ni argumentar. De lo contrario se transformaría en un producto de la misma índole de aquello que denuncia: tan nuevo, moderno, explícito, totalitario y pretencioso como ello».
D’acord! Ultra el risc de ser pretensiós o massa explícit, enfrontar-se a les autoproclamades «avantguardes» artístiques (als seus portaveus i marxants, amb potentíssimes posicions defensives en el món del negoci de l’art, de les fires, museus, revistes i biennals) aconsella la cautela de l’obliquo modo, sobretot quan comences la vida activa i tens 22 anys.
Prescindir d’aquesta cautela és dels pocs luxes que a la meva edat et pots permetre. Per discreció, és un luxe que no practico massa. Em guardo la impertinència; i les preguntes incòmodes, en general, me les faig a mi mateix. Puc fer una excepció, formulant-ne un parell?
Una és aquesta: «Quants visitants anuals deu tenir el fons de la Fundació Tàpies», al bell mig de Barcelona? I l’altra: «Per què recordem el continent (l’arquitectura de Richard Meier i de Frank Gehry) i en cap cas el contingut (1) del MACBA o del Guggenheim de Bilbao»?
Alguns han comentat la boutade de Duchamp («Ce sont les regardeurs qui font les tableaux” («Són els espectadors els que fan les pintures») , quan criticava els «intoxiqués de la térébenthine» (els pintors de paleta, pinzells i cavallet), i assenyalen, a tall d’hipòtesi, que potser vivim una crisi del pensament estètic comparable a la que, en el pensament científic, va produir l’enunciat del principi d’indeterminació de Heisenberg.
En efecte, argumenten que avui és quasi impossible contemplar un objecte artístic prescindint dels factors que condicionen a l’observador. No és tracta només de l’entorn, més o menys majestàtic o intimidant, de les grans galeries. És el preu atribuït (sobretot quan és exorbitant), són les opinions i valoracions del mainstream dels «entesos», de la literatura hegemònica i acadèmica, allò que, no únicament condiciona l’observador, sinó que implica una modificació substancial del propi objecte artístic que és observat.
Això porta a una discussió, més vella que l’anar a peu, sobre el caràcter objectiu o subjectiu de la bellesa. Partidari de la segona opció, David Hume (1711-1776) afirmava que «la bellesa no és una qualitat existent en les coses mateixes: existeix només en la ment de qui les contempla; i cada ment percep una bellesa diferent. Fins i tot una persona pot percebre una deformitat allà on una altra hi veu bellesa; i cada individu ha d’acceptar el seu propi sentiment, sense pretendre regular els dels altres».
Però si la bellesa fós quelcom d’estrictament subjectiu, el terme tindria ben poc sentit: serviria només per a denominar un determinat tipus de sentiment intransferible. D’altra banda, també sembla absurda l’alternativa: una bellesa totalment objectiva, sense cap connexió amb la resposta de qui la percep. Aquesta és una de les discussions de la mena que encanten als filòsofs. No és estrany que hagi durat segles i encara continuï.
Per sort, encara que entre nosaltres diferim en qüestió de judicis estètics i de gustos, tendim a coincidir, de manera freqüent i notable, en l’apreciació de coses que ens commouen per la seva bellesa. Per sort també, a mesura que ens fem grans, no perdem del tot la capacitat infantil de meravellar-nos (“Un bon escultor és com un infant” deia l’escultor Joan Rebull. I Gil de Biedma: «Quien no sepa en algún modo salvar su niñez, quien haya perdido toda afinidad con ella, difícil es que llegue a ser artista“. «El geni» -deia Baudelaire– «és la infantesa retrobada a voluntat» («Le génie c’est l’enfance retrouvée à volonté»).
Si hagués de fer un balanç de les «avantguardes» artístiques europees del segle xx -un objectiu desproporcionat i absurd, totalment fora del meu abast-, d’una manera instintiva posaria al davant els avantguardistes dels primers anys de la revolució bolxevic (la majoria ucraïnians, com Malèvitx) i, per descomptat, el moviment del Bauhaus; amb la recança fugissera que aquests dos moviments van deixar d’explorar camins que van quedar obstruits per sempre. No deixa de ser significatiu que ambdòs moviments fossin escapçats brutalment per dues dictadures sanguinàries i kitsch.
P. S. – Aquests comentaris no volen ser pessimistes. Sempre es produeixen nous començaments. D’ artistes amb capacitat de meravellar-se i de meravellar-nos amb les seves creacions, ara no n’hi ha gaires. Però en naixeran de nous i alguns seran molt bons.
_____________
- Feta excepció de Puppy, el gos floral de Jeff Koons, de guàrdia davant del Guggenheim, que genera problemes administratius més que estètics: el museu llançà, el 2021, una campanya per a recaptar diners, «amb l’esperança de d’evitar que s’ assequi». No és una peça única: el magnat Peter Brant i la seva dona, la model Stephanie Seymour, van comprar a Koons un duplicat per a la seva finca de Connecticut. Fa deu anys es va calcular que esmerçaven uns 75.000 dòlars a l’any per hidratar el gos. Desconec l’estat actual dels Puppies i els hi desitjo el millor.
