Raimon Obiols: L’apunt del dia/249 (Fina Vidal , fràgil, rebel, constant)

Fina Casals, fràgil, rebel, constant

8 d’octubre de 2023 

Van desapareixent els homes i dones que van ser en la primera línia del procés que portà a la constitució del PSC. Ahir va morir la Josefina Vidal, dona excepcional.  La vaig conèixer, amb el seu company Felip Lorda, l’any 1977, quan tornaren a Catalunya després de molts anys d’emigració passats a Anglaterra i Holanda.

Formaven una parella d’aspecte tan elegant i tan contingut, amb un parlar tan pulcre i discret i una conversació tan culta, que a primer cop d’ull et  podien desorientar. En Felip  tenia un aire summament senyorívol i la Fina un aspecte delicat, quasi de porcellana. En realitat eren uns apassionats, i van viure el període extraordinari de construcció de la unitat socialista a Catalunya  amb una tensió política d’alt voltatge.

Tal vegada  la  Fina era fràgil; però en tot cas es tractava d’una fragilitat rebel, resistent. La va mostrat al llarg de tota la seva vida. De molt joveneta no suportà l’aire resclosit del franquisme i se’n va anar de Tàrrega, el 1953, a fer mil oficis a Anglaterra; desenvolupà un activisme constant, amb els treballadors del PSOE i de la UGT, durant el 17 anys que passaren a  Holanda;   col·laborà amb l’Ernest Lluch, primer a la direcció del  PSC i després al Ministeri de sanitat; i va mantenir una presència reiterada, fins al final, a les trobades de Nou Cicle i a la seva agrupació de l’Eixample, on la troben a faltar.

Del seu coratge i del seu talent n’ha deixat una lluminosa constància amb els  seus poemes. L’obra poètica  de Josefina Vidal està aplegada quasi totalment en un volum impressionant de 489 pàgines, El mar inevitable, que Proa publicà l’any 2006. No es pot separar el títol d’aquest gran recull de poemes de la referència a la imatge eterna de «la mar que es el morir» de Jorge Manrique;  ni tampoc  el títol d’un volum anterior, Dues veles blanques, de l’evocació valenta i sense autocommiseració de la mort del seu marit i de la seva filla Dúnia: «Dues veles blanques/ creuen les tenebres dels meus ulls»…

Antoni Puigverd, en l’epíleg d’El mar inevitable, va escriure que en la poesia de Josefina Vidal hi reconeixia «el coratge d’una veu que no es rendeix mai del tot, ni en els moments de context més glacial, ni en els de més feblesa. La seva veu té sempre un dring indòcil. És la veu d’un cor salvatge i mai domesticat, ni pel dolor, ni pels anys, ni pel cansament».

_______________

Un poema de Josefina Vidal, El camí, diu així: 

Ara camino

per viaranys de somnis i records

mentre es refreda l’acer candent del dolor

i la fragilitat s’endureix.

Demà, retrobaré les petjades

que em tornin al camí

que espera, des de sempre,

el meu impuls de vida.

Em llançaré, com una fletxa,

pel temperat pasatge del meu trànsit,

vers l’horitzó de l’infinit.

_______________

Josefina Vidal Morera, El mar inevitable. Obra poètica 1963–2006, Editorial Proa, Barcelona, 2006.