La raó dels altres
3 d’octubre de 2023
«El soroll mediàtic, les admonicions patriòtiques i l’esquinçament de vestidures davant la hipòtesi de l’amnistia són l’enèsim intent d’avortar una solució per a un nus problemàtic català, que fa massa anys que dura. El nus de l’Estatut, que no va ser una història de bons i dolents, té deutes i culpes compartides. Per això mateix només es desfarà si els grans partits espanyols, juntament amb els principals catalans, es posen d’acord a desfer-lo», escrivia ahir Antoni Puigverd.
Però pel que fa a una possibilitat d’acord, Puigverd es mostrava pessimista. No li manquen motius: veure com tanta gent, i tan cridanera en la política i en els mitjans, es mostra en possessió de la veritat «nacional» i execra la dels altres, no incita precisament a l’optimisme.
La política espanyola d’aquest moment sembla un conflicte tribal. La simple admissió que els altres puguin tenir les seves raons, és presentada com una traició. En el cas dels professionals de la confrontació exaltada, poca cosa es pot fer: viuen d’això. Però els que es mostren sincerament preocupats hauríen d’adonar-se que reconèixer en els altres una parcel·la de veritat, per petita que sigui la porció, és la cosa més raonable del món, i a més forma part de la solució.
S’ha de llegir Montaigne, com recomanava el president Tarradellas. És un antídot contra la intransigència i l’identitarisme. Les nostres veritats absolutes, deia Montaigne, són simplement el fruit de l’atzar que ens ha fet néixer en un o altre lloc: «Som cristians per la mateixa raó que som perigordins o alemanys… Els etíops tenen déus amb el nas xato i els cabells negres, els tracis els tenen amb ulls grisos i cabells rossos. Si els bous i els cavalls poguessin dibuixar!».
Les certeses, deia, s’han de relativitzar: «Quina bondat és aquesta que el pas d’un riu converteix en crim? (…) Quina veritat, la que limiten aquestes muntanyes, que és mentida en el món que s’estén més enllà?». Aquesta evidència, Pascal (que la trobava còmica) la va reblar: «Graciosa justícia, limitada per un riu! Veritat ençà del Pirineu, error més enllà».
Si volem apropar-nos a la veritat, recomanava Montaigne, cal «fregar i llimar el nostre cervell amb els dels altres». És a dir: creuar el riu.
P. S.- Resulta sorprenent i significatiu que la primera traducció al castellà dels Essais (1580) de Michel de Montaigne no fos publicada fins a la tardana data de 1898, més de tres-cents anys després de la primera edició a França, i ja quasi en el segle XX. La Inquisició no descansava.
