Raimon Obiols: L’apunt del dia/244 («Societat post-industrial»,«Societat hiper-industrial»?)
«Societat post-industrial», «Societat hiper-industrial»?
2 d’octubre de 2023
En els primers anys 70 del segle passat, el sociòleg nord-americà Daniel Bell posà en circulació l’expressió «societat post-industrial». Anunciava una evolució de les societats modernes en què l’ocupació de tipus industrial tendiria ràpidament a disminuir i la majoria d’activitats serien de serveis, de caràcter relacional o informatiu. La tesi de Bell, que David Riesman, Alain Touraine i altres contribuïren a popularitzar, va fer fortuna. En bona mesura coincidia amb realitats verificables (desindustrialització, canvis tecnològics, etc.). D’ençà d’aleshores, la distinció entre indústria i serveis, entre sector «secundari» i «terciari», s’ha instal·lat profundament en la nostra percepció i en el nostre vocabulari comú. S’ha generalitzat una visió que dóna per descomptada una mena de decadència natural de la indústria, com succeí amb l’agricultura, i que va donant pas inel·luctablement a una societat de serveis «immaterials».
Aquesta tesi de la «societat post-industrial», és encertada? En certs aspectes, sí. Però com a pronòstic de futur no va preveure la profunda transformació que ha experimentat la pròpia indústria sota el doble impuls de la globalització i de la informatització. Avui fins i tot alguns, com Pierre Veltz, no sols la discuteixen sinó que afirmen que estem entrant «en una societat hiper-industrial, i no post-industrial».
Segons Veltz, «La idea d’una societat post-industrial on la indústria només tindria un paper residual» ignora tres fets evidents. El primer és la vitalitat de la indústria manufacturera a nivell mundial: «Mai hem fabricat tants objectes com avui», diu.
El segon fet és que el món digital o virtual no és pròpiament immaterial. És una indústria que té necessitat d’infraestructures colossals (granges d’emmagatzematge, centres de càlcul, cables submarins, satèl·lits, etc.) que els GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) tendeixen a privatitzar.
El tercer fet és que la distinció entre serveis i indústria és cada cop menys rellevant. Es produeix una imbricació creixent entre el món de les manufactures i el dels serveis, que la connectivitat informàtica impulsa poderoament. Així, si sumessim les activitats externalitzades de les fàbriques (disseny, distribució, logística, etc.), el veritable pes de la indústria a Europa en el PIB seria molt superior al que en general es considera. «És cert que cada cop hi ha menys gent treballant a la indústria ‘stricto sensu’», diu Veltz, « però concloure que estem en un món postindustrial és tan absurd com dir que estem en una societat post-elèctrica pel fet que hi ha menys obrers treballant a les centrals elèctriques».
Aquesta discussió té, naturalment, connotacions i conseqüències ideològiques i polítiques. En un context on disminueix el vell contingent de treballadors industrials i on en sorgeixen de nous, molt més diversificats i precaris, la noció d’una «societat post-industrial» tendeix a difondre en l’imaginari popular la idea d’una progressiva reducció de la classe treballadora, d’una confusa difuminació de la condició assalariada, i d’una percepció dels sindicats com a restes d’una història venerable però superada.
En canvi, la noció d’una «societat hiper-industrial» tendeix a estimular uns efectes contraris. Torna a situar el món del treball en un espai potencialment determinant (per molts obstacles que tingui al davant, que són considerables). Com descriu Veltz, les empreses d’avui tendeixen a convertir-se en nebuloses mòbils, que subministren productes i serveis mitjançant tot un ventall de fórmules intermèdies, entre la jerarquia tradicional, la coordinació flexible i el treball per compte propi.
Aquests sistemes dispersos no són cap novetat històrica. No eren infreqüents abans del model centralitzat de producció en massa del segle XX. En el tèxtil, per exemple, abans dels telers mecànics i del sistema fabril, els comerciants controlaven l’accés a les matèries primeres i als mercats de consum, mentre els teixidors, que feien la feina a casa o en petits tallers, se situaven a precari en el circuit. Són situacions menys favorables a l’acció col·lectiva que els grans centres industrials, la matriu de les organitzacions de masses.
Però tant si es pensa en termes de «societat post-industrial» com de «societat hiper-industrial», l’organització de la solidaritat i de la força del món del treball segueix essent una necessitat vital, no només per als que treballen sinó per al conjunt de la societat. Per a la societat a seques.
_____________
Pierre Veltz, La Société hyper-industrielle : Le Nouveau Capitalisme productif, Le Seuil, 2017.
