A què juga el PP
25 de setembre de 2023
Els intents de deslegitimació de l’adversari han estat, des de sempre, una característica del joc polític. En els últims anys s’han accentuat. Ara tendim a usar termes com «populisme», «nacional populisme» o «sobiranisme» (termes imprecisos) a l’hora de descriure líders, partits o moviments que adopten estratègies més orientades a deslegitimar radicalment l’adversari que a proposar programes propis.
El PP sembla instal·lat en aquesta estratègia de pura polarització i agressivitat deslegitimadora. La «derogación del sanchismo» defineix el seu objectiu: desqualificació radical de l’adversari, deslegitimació essencial i total.
Per què el PP practica aquesta estratègia? Hi ha diverses raons que ho expliquen: el llegat aznarià (o el fet que Aznar segueixi al comandament), la competència electoral amb Vox, el reflex catalanofòbic, la rivalitat entre Núñez Feijóo i Ayuso, el mimetisme populista, el fet de ser el partit més a la dreta del PP europeu (segons l’Eupoliticalbarometer), etc. Però crec que la raó de fons és una altra.
És una estratègia que ho aposta tot a un objectiu. D’un sol tret i de blanc fix; no permet gaires matisos o modulacions. Ho prova la soledat i la impotència del PP a l’hora de cercar vots d’altres partits per a la investidura de Núñez Feijóo, o la seva apel·lació a penes dissimulada a un nou «tamayazo», o el recurs a una retòrica cada vegada més excitada. Amb aquest bagatge, potser algun dia guanyaran, però no serà per mèrits propis sinó pels errors dels seus adversaris. Aquest és, potser, el veritable objectiu.
No estem simplement en una situació de provisionalitat momentània, amb un govern en funcions, a l’espera d’una investidura efectiva o d’una nova convocatòria d’eleccions. Amb una mirada més àmplia és pot constatar que estem en una mena d’interregne, on el «vell ordre» de l’Estat de les autonomies ha de donar pas a reformes de calat, que requereixen temps. En aquest interregne, les impaciències, o les estratègies del tot o res, poden fer que les tensions polítiques augmentin fins al punt de ser incontrol·lables i obrin el pas a una reacció. Aquest és el joc veritable del PP, la seva estratègia de fons. Arribar a un «hasta aquí hemos llegado», a un «de ninguna manera» de signe involutiu. De qualsevol manera.
