Raimon Obiols: L’apunt del dia/232 (Les llengües al Congrés)
Les llengües al Congrés
20 de setembre de 2023
Fa uns anys, Juan Cruz escrivia a El País: “Por razones que avergonzarían a Cervantes y a la historia, las lenguas de España se han dado la espalda y aún siguen mirándose de reojo, cuando no abjurando de la que se habla enfrente”.
Ahir, al Congrés dels diputats, es parlà en basc, català i gallec. “Un dia històric“, van dir diversos portaveus. Però no mancaren els incidents i les protestes. La cosa ve de lluny, de molt lluny. A les “Cartes perses” (1721) Montesquieu ja en parlava com d’una cosa de l’antigor:
“He sentit que havent convocat un rei d’Aragó (això va ser el 1610) leș corts d’Aragó i Catalunya, les primeres sessions es dedicaren a decidir en quina llengua es farien les deliberacions: la disputa era viva, I les corts s’haurien trencat mil vegades, si no s’hagués imaginat un expedient, que era que el greuge es faria en català, i la resposta en aragonès”.
(“J’ai oui dire qu’un roi d’Arragon (c’était en 1610) ayant assemblé les états d’Arragon & de Catalogne, les premières séances s’employerent à décider en quelle langue les déliberations séraient conçues: la dispute étoit vive, & les états se seroient rompus mille foís, si l’on n’avoit imaginé un expédient, qui étoit que la demande seroit faite en langue catalane, & la réponse en arragonais”).
Seguim vivint encara aquesta mena de situacions, fruit del desconeixement, de l’estranyament, de la irritació potencial entre comunitats lingüístiques i emocionals diferenciades, que els nacionalismes enfrontats manipulen i exploten a conveniència, esperant treure’n beneficis. “Allò que es manipula és especialment dúctil”, va escriure Azar Gat, “perquè la gent ho té i ho sent a flor de pell“.
Azar Gat creu (cosa que comparteixo,crec que sense derives romàntiques o nacionalistes) que Hobsbawm o Anderson, quan parlaven de “comunitats inventades” o “imaginades“, pensaven que “imaginar” és el mateix que “inventar“, i no ho és. Per molta literatura i mentida que els relats nacionalistes produeixin, si tenen un ressò potent i prolongats és perquè hi ha una base real, arrelada, de llengua, cultura, història compartida; i sovint un conflicte acumulat per la història. No es tracta d’ invencions. Són realitats (materials inflamables) de sentiments existents d’ identitat col·lectiva, que s’han de reconèixer i s’han de respectar, si es volen evitar els conflictes. Madeleine Albright, que sabia molt bé de què parlava, deia: “Tots tenim la nostra identitat ètnica, lingüística… Però si la meva identitat odia o refusa la teva, hi ha un problema.”
La sessió d’ahir al Congrés em produí un sentiment ambivalent: satisfacció, d’una banda; inquietud de l’altra. Joan Margarit deia que res l’horroritzava més “que l’odi a través de les llengües, i sobretot de les properes, que d’altra banda són les úniques que poden generar odi“. Tant de bo hàgim deixat enrere l’odi a través de les llengües. Però no ens enganyem: hi ha encara molta feina a fer.
