Raimon Obiols: L’apunt del dia/227 (Primo de Rivera, tan lluny i tan a prop)
Primo de Rivera, tan lluny i tan a prop
15 de setembre de 2023
«Avui fa cent anys Espanya va descarrilar del model europeu de construcció d’un estat liberal modern i va quedar fora de joc», escrivia Josep Maria Colomer a l’Ara, dimarts passat. Es referia al cop d’Estat del 13 de setembre de 1923, quan el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb el suport d’Alfons XIII, va suspendre la Constitució i va establir un directori militar.
«El cop de Primo de Rivera», escrivia Colomer, «va ser el primer d’una ràpida successió de cinc girs dramàtics en poc temps»: provocà el «contra-cop republicà» del 14 d’abril de 1931; el «re-contra-cop» de la «sanjurjada» (l’aixecament militar de 1932) i del Bienni Negre (1933); el «re-contra-contra-atac» de les esquerres, el 1934 i el 1936; i finalment la «re-contra-contra-contra-reacció», la insurrecció militar del 18 de juliol del 36, que «va provocar una carnisseria de tres anys, habitualment etiquetada com a guerra “civil”».
La conclusió de Colomer era la següent: «Des del descarrilament pel cop d’estat de Primo de Rivera fins als darrers anys del règim del també general africanista Francisco Franco, el projecte de construir un estat nacional modern i democràtic va ser ajornat durant més de cinquanta anys. És força evident que encara es nota el retard. Però a l’actual Europa interdependent i al món globalitzat, ja pot ser massa tard per completar el que llavors podria haver estat i no va ser».
Massa tard? Qui sap. La distància amb l’Espanya de 1923, en termes socials i culturals, és enorme, sideral. A la vegada, resulta exasperant constatar tantes concomitàncies, un segle després. Hi ha tics, síndromes, sentiments i reaccions del present (sobretot ara que es discuteix d’investidures i amnisties) que ressonen com fa cent anys, com un eco a penes esmorteït.
«No fue en Cataluña, con ser tan grave lo del terrorismo, lo que más me preocupó a poco de estar allí.», escrivia Primo de Rivera el 1930, «Fue el separatismo, enmascarado de autonomía moderada, autonomía integral, regionalismo, solidaridad catalana y otros disfraces». Anys abans, en vigílies del cop, quan al Liceu es creuava amb Cambó, li deia: «Qué tal, mi querido Jefe?»; i li escrivia: «Nadie puede desconocer que España […] tiene que transformar su contextura política volviendo acaso al regionalismo que fue su origen, acoplado a las corrientes y normas del día».
Quan tingué el poder li faltà temps per prohibir la senyera i disoldre la Mancomunitat. La seva resposta no feu altra cosa que exasperar el problema, com després féu el franquisme. Els prop de set anys de la dictadura de Primo de Rivera (1923–1930) van ser, en aquest sentit, el banc de proves de la de Franco (1939–1975). Va ser un primer intent d’imposició repressiva i dogmàtica del nacional-catolicisme com a discurs identitari únic i excloent; una identitat «nacional» obligatòria que el franquisme infligí, a sang i a foc. De fet, ambdues dictadures van ser un potent factor de desnacionalització; van arraconar, anatemitzar i perseguir tota idea de construcció democràtica d’un Estat que respectés mínimament la realitat dels fets, la pluralitat de sentiments d’identitat col·lectiva existents.
Encara en patim els efectes. Entre el «regionalismo bien entendido» de Primo i el discurs del PP i de Vox no hi ha diferències substancials. Tampoc ha quallat una noció alternativa, moderna i pluralista d’Espanya. La de Ciudadanos, que es presentà com a liberal, fou simplement reactiva, i no sols mostrà una nul·la liberalitat pel que fa al pluralisme dels sentiments col·lectius d’identitat, sinó que contribuí a excitar-los.
I el federalisme? Crec que es pot constatar que, amb avenços i retrocessos (i sovint a la manera de monsieur Jourdain, que escrivia en prosa sense saber-ho), va fent el seu camí, a Europa i a Espanya. A Europa, una via pragmàtica, funcionalista, ha permès deixar enrere conflictes de segles. A Espanya, la lectura federal de la Constitució i el «federalisme dels fets» també han mostrat, quan s’han posat en pràctica, que les millores són perfectament possibles.
O això, o nous descarrilaments, a Espanya i a Europa. Són possibles, esclar. Evitar-los és cosa de tots, si no volem condemnar-nos a prosseguir, amb nous episodis inútils, una història de conflictes, pèrdues de temps, ajornaments i tragèdies.
_________________
Aquí, el Manifiesto al país y al ejército de Miguel Primo de Rivera, el 14 de setembre de 1923
Tres llibres sobre l’assumpte, amb punts de vista diferents:
Xavier Casals, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. El espejo de Franco
Alejandro Quiroga, Miguel Primo de Rivera, dictadura, populismo y nación
Roberto Villa García, 1923, el golpe de Estado que cambió la historia de España.
_______________
Sobre Miguel Primo de Rivera vaig publicar un altre apunt, fa mig any: L’apunt del dia/69 (L’altre dictador)
_______________
