Raimon Obiols: L’apunt del dia/219 (El temps i els límits)
El temps i els límits
88 de setembre de 2023
«Sentirem mai un polític del Partit Popular parlant en català a la tribuna del Congrés dels Diputats?». S’ho demanava fa poc Carles Casajuana en un article a La Vanguardia, i responia afirmativament: «Fins ara això semblava impensable, pura ciència ficció, però si jo hagués d’apostar diria que sí».
La línia argumental de l’article de Casajuana era molt interessant; i, a més, optimista, cosa actualment escassa i d’agraïr. Comparava la reforma del reglament del Congrés per a l’ús del català, l’èuscar i el gallec amb el matrimoni homosexual.
«Quan es va aprovar», escrivia Casajuana, «el Partit Popular va posar el crit al cel i el va intentar bloquejar per totes les vies possibles, entre les quals un recurs al Tribunal Constitucional. Però la societat espanyola el va acceptar sense melindros, demostrant que tenia una mentalitat més oberta que la seva classe política, o almenys d’una part». El resultat va ser quan va tornar al govern, el PP «es va oblidar de totes les seves objeccions. ¿Quin sentit tenia oposar-s’hi? El pragmatisme es va imposar (…) No és el mateix oposar-se a l’aprovació del matrimoni homosexual que derogar-ho una vegada ha estat acceptat socialment».
«Igual passarà amb la utilització de les llengües cooficials al Congrés dels Diputats», concloïa Casajuana. Que els déus l’escoltin (perquè la marxa enrere encara és possible, em sembla).
Hi ha, en la reflexió de Casajuana, la constatació d’una gran veritat. Els valors que impregnen la societat, les seves correlacions de força, la seva evolució, són uns factors políticament determinants. Ens agradi o no, cada època defineix uns límits de possibilitat i d’impossibilitat. No em puc ni imaginar la reacció dels presidents Alcalá Zamora o Macià si algú els hi hagués demanat, després del 14 d’abril, una llei de matrimoni homosexual; de la mateixa manera que resulta inimaginable transposar al present els debats entre Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken sobre el vot de les dones.
Treure conclusions resignades, passives, atentistes, d’aquesta constatació elemental, seria absurd. La velocitat dels canvis és variable i depèn de diversos factors, i entre ells n’ hi ha un de bàsic: la voluntat i l’encert dels qui anhelen produir-los. També depèn dels errors dels qui volen els canvis, que poden retardar-los, o fer-los impossibles, quan provoquen reaccions, marxes enrere. És una evidència lamentablement constatable, quan revisem la nostra història recent, i la més llunyana.
En la nostra evolució política actual, on les dimensions simbòliques i culturals tenen tanta preeminència, la consciència dels límits és un factor determinant.
