L’evidència és concloent: el còctel de medicines imposat per Alemanya des de 2010, amb l’objectiu de fer front a la crisi, no cura. Al contrari, empitjora la malaltia. Espanya és, en aquest moment, l’exemple més evident d’aquest fracàs.
Aquest còctel, o policy mix, consisteix en el següent: austeritat compulsiva de la despesa pública, política monetària restrictiva, apreciació de l’euro, devaluació interna de salaris i reformes.
Aquest còctel no aconsegueix reduir el dèficit al ritme que es volia i fa augmentar el deute públic Aquest resultat no ens hauria de sorprendre. La història ens ofereix exemples de països sobreendeutats que van emprar aquest mateix còctel i va fracassar. La teoria econòmica explica el perquè. Té a veure amb el que s’anomena el multiplicador fiscal: el benefici que s’espera obtenir amb la reducció de la despesa pública queda anul·lat per la caiguda més que proporcional dels ingressos públics que produeix la recessió econòmica provocada per la reducció de la despesa.
L’evidència del seu fracàs és tal que fins aquells que en els seus inicis van donar suport a aquest còctel l’han retirat. A més, hipòtesis com la de que el deute públic impedeix el creixement ara es veuen a l’inrevés: la manca de creixement és el que fa augmentar el deute.
Si aquest còctel no funciona, hi ha alternativa?
N’hi ha. La que estan provant Estats Units, Regne Unit i Japó. Aquests tres països estan assajant un nou mix: injecció massiva de diners mitjançant mesures no convencionals, nous canals de crèdit a pimes i famílies, una política de despesa pública que sàpiga aprofitar productivament aquesta major liquiditat monetària i devaluació de les seves monedes per exportar més. En termes sanitaris, primer intenten aturar l’hemorràgia i fer una transfusió per recuperar les constants vitals de l’economia i de l’ocupació, i després cirurgia de reformes per millorar la competitivitat. Per aquest ordre. El contrari que s’està fent a la UE.
Aquesta política macroeconòmica alternativa té riscos: pot provocar una guerra de divises, fomentar noves bombolles si no s’aprofita bé la nova liquiditat o inflació descontrolada. Però, entre optar per un mal cert o un risc possible, han escollit el segon. Econòmica i moralment és una decisió encertada.
La crisi financera de l’eurozona ha estat aprofitada per la nova generació de líders alemanys per tractar de construir una Europa alemanya.
Els governadors dels bancs centrals d’aquests tres països el que estan dient amb aquesta nova política és que estan disposats a “fer tot l’imprescindible, durant el temps necessari, per salvar les seves economies als seus ciutadans”. Però, de moment, el governador del BCE l’únic que ha dit és que “farà tot el necessari per salvar l’euro”. Però salvar l’euro no és sinònim de salvar les economies europees i als seus ciutadans.
A la vista del fracàs del còctel europeu i d’aquesta alternativa, la pregunta que es fan molts és si veurem un canvi d’enfocament.
La flexibilització del període de temps que la UE ha concedit a Espanya per assolir els objectius de reducció de dèficit sembla suggerir que alguna cosa està canviant. Però penso que és un miratge.
Escoltant al comissari europeu d’economia, el finlandès Olli Rehn, al ministre alemany Wolfgang Shaüble en la reunió a Granada amb el ministre Luis de Guindos o a la cancellera Angela Merkel després de la reunió amb el nou primer ministre italià, Enrico Letta, no veig cap indici de canvi.
Quina és la causa d’aquesta contumàcia en una política macroeconòmica d’inspiració germànica que empitjora les coses? Hi ha dues hipòtesis.
La primera té a veure amb el pensament econòmic que inspira els dirigents germànics. S’aprecia la influència de l’escola austríaca de Frederick von Hayek. En els anys trenta, davant d’una crisi financera i econòmica similar a l’actual, Hayek va sostenir que va ser l’excés de liquiditat dels bancs centrals el que va fomentar el sobreendeutament de les famílies i la sobreinversió especulativa. La seva recomanació va ser la política liquidacionista: deixar caure l’economia i l’ocupació fins que l’austeritat i l’estalvi netegessin els excessos anteriors i sanegessin l’economia.
Des d’Anglaterra, John Maynard Keynes, coincidint amb Hayeck en el problema del sobreendeutament, va sostenir que les causes eren a la desigualtat. Es va oposar a la solució liquidacionista, tant pels seus efectes econòmics com democràtics, derivats de l’auge del populisme polític provocat per un atur perllongat. I va recomanar la intervenció pública per aturar l’hemorràgia de l’ocupació.
Avui el debat està en termes similars. El risc és que tornin els fantasmes dels anys trenta.
La segona hipòtesi és de naturalesa política. La nova generació de dirigents alemanys que va arribar després d’Helmut Kohl ha desenterrat la vella qüestió alemanya. Especialment des del segle XIX, aquesta qüestió ha consistit en com contenir un país dominant situat al centre d’Europa. La solució, després de dues guerres mundials, va ser la UE. Amb ella es va buscar construir una nova Alemanya europea.
Però, de manera inesperada, la crisi financera de l’eurozona ha estat aprofitada per la nova generació de líders alemanys per tractar de construir una Europa alemanya, aprofitant que l’euro encara no és la moneda d’una unió política i que no té al darrere un veritable banc central amb funcions de prestador d’última instància, com ho són els altres bancs centrals dels tres països esmentats, Alemanya ha imposat el seu pensament liquidacionista en benefici propi.
Aquesta és la raó per la qual Alemanya no és la solució, sinó part de la crisi europea. O ens desprenem de la síndrome de Berlín que ens domina i parlem sense embuts i sense tòpics, buscant una solució adequada als interessos generals europeus, o la crisi europea no tindrà sortida fàcil.
