Raimon Obiols: L’apunt del dia/202 (Haití com a anticipació)
Haití com a anticipació
21 d’agost de 2023
El juliol de 2021, el president haitià Jovenel Moise va ser assassinat. Un mes després, un terratrèmol va devastar el país que encara es recuperava del terratrèmol del 2010 que va matar més de 200.000 persones. Des d’aleshores, les bandes criminals han incrementat el terror i la violència al país. Els homicidis, segrestos i linxaments han augmentat enormement. Les bandes lluiten pels territoris i en controlen una bona part (fins el 80 % de la capital, diuen). No hi ha hagut eleccions des del 2017. Fa nou mesos, el primer ministre interí, Ariel Henry, va sol·licitar oficialment l’assistència internacional. El passat més de juliol, el secretari general de les Nacions Unides, Antonio Gutiérrez, va visitar el país, per encàrrec del Consell de Seguretat. Enmig d’una crisi política, humanitària i de seguretat, «on una de cada dues persones pateix gana», Guterres va instar «al desplegament immediat d’una força internacional per ajudar la Policia Nacional d’Haití en la lluita contra les bandes». Fa pocs dies, ha presentat les seves propostes en una carta de 12 pàgines al Consell de Seguretat. Es diu que aquest podria donar llum verda en els propers dies a l’enviament d’una força internacional sota l’egida de Kenya. Sembla una repetició, un rebobinatge de 2004, o d’intervencions anteriors.
Durant una presidència de Jean-Bertrand Aristide vaig ser a una reunió internacional en el palau presidencial, el centre simbòlic d’un Estat quasi inexistent. Vaig sortir de la sala on se succeïen els discursos i vaig recórrer en solitari les sales buides del palau. Una llum obliqua entrava pels finestrals, il·luminant una pols blanca sospesa en l’aire immòbil. Unes arnes s’hi passejaven volant. Vaig sentir una remor de veus, rere d’una porta entreoberta i vaig mirar per l’escletxa: una vintena de soldats nord-americans, encauats discretament durant la reunió, s’havien comprimit en un quarto, aguantant la calor. Estintolats a terra, uns feien la migdiada, altres jugaven a cartes.
Allò em semblava anunciar l’antiutopia de la barbàrie: el luxe obscè de quatre gats i la pobresa crònica de la majoria; la corrupció i la la violència sistemàtica del narcotràfic i del crim, vencent al poder públic; els laberints impotents d’una política embogida; els gendarmes dels rics fent guàrdia al quarto del costat. Haití com a anticipació.
Altres records que tinc d’Haiti, en canvi, inviten a l’esperança. Les llargues converses amb Gérard-Pierre Charles, per exemple (la seva tenaç, perseverant, intel·ligència); o la generositat extraordinària de tanta gent solidària.
… I la innocència, l’empenta i l’alegria, permanentment renovades, dels més petits. Vaig visitar un orfenat a Port-au-Prince, i encara ara veig els ulls oberts com plats d’una cinquantena de nens i nenes que veien, amb la fascinació de qui contempla un miracle, la petita flama de l’encenedor bic amb el qual jo acabava d’encendre una cigarreta. Que la llum del futur els il·lumini més que la obscuritat del present.
