Des de fa aproximadament un any governa a Xile una coalició d’esquerra i centre-esquerra, presidida per Michelle Bachelet, que va derrotar a un govern de dretes liderat pel llavors president Sebastián Piñera. La coalició porta el nom de Nova Majoria, i resulta de l’ampliació de l’antiga Concertació de Partits per la Democràcia cap al Partit Comunista. Però la Nova Majoria és més que l’antiga Concertació més el Partit Comunista, perquè aglutina alguns dels líders estudiantils (militants comunistes això sí majoritàriament) que van liderar les grans protestes que van tenir lloc el 2011. El nou govern està embarcat en una allau de reformes (els líders comunistes prefereixen anomenar transformacions), totes elles necessàries, en el terreny tributari, educacional, laboral, energètic… En els propers mesos és d’esperar que s’abordi també la introducció de la despenalització de l’avortament, l’elecció directa dels intendents regionals i una reforma constitucional (alguns plantegen un “procés constituent”) i de la llei electoral que acabi amb el sistema binominal, que afavoreix desproporcionadament a la coalició que queda en segon lloc en una jurisdicció electoral, que en la majoria de casos és la coalició de dretes. Són moltes reformes en poc temps (l’èxit dependenrá d’una bona gestió tècnica i política, com argumenta l’economista Eduardo Engel), hagut de potser al fet que els períodes presidencials a Xile són des de 2004 de 4 anys i el president no pot repetir mandat de forma consecutiva. Potser serien millor mandats més llargs o la possibilitat de repetir almenys una vegada. Amb el sistema actual es produeixen moltes presses per fer molt en poc temps, i els expresidents (que poden tornar després del mandat immediatament consecutiu) queden rondant pel sistema polític, tapant la possibilitat que sorgeixin nous protagonistes. El clima sorgit de les protestes de 2011 ha donat lloc a un qüestionament de tota la transició política, ia un domini del discurs per part dels que volen anar molt més enllà del que va fer la Concertació des de 1989. Al final veurem si la retòrica es tradueix en avenços més ràpids que els que va aconseguir la Concertació, en el balanç haurien de pesar però molt més les llums que les ombres. Avui Xile està molt millor que països que han seguit altres tipus de receptes esquerrans, com Veneçuela o Argentina, i els socialistes moderats tenen gran part del mèrit, tot i que segueixi havent-hi grans desafiaments pendents, sent el de l’elevada desigualtat el principal d’ells. Després d’uns dies a Xile, del nou em quedo amb les noves veus del poble maputxe, com les del futbolista de la selecció xilena Beausejour (amb un discurs molt allunyat de l’arrogància d’alguns futbolistes i entrenadors espanyols, incloent els catalans), que diu que els mapuches com ell aspiren a una millor integració multicultural ia una millor educació pública. O les de l’intendent de l’Araucanía Francisco Huenchumilla (un veterà representant de l’esquerra democratacristiana), que diu que Xile ja és un estat plurinacional i s’hauria de reconèixer com a tal. De totes maneres la dreta neoliberal hereva de la dictadura de Pinochet es resisteix a tots els canvis amb ungles i dents, per la qual cosa ha sorprès que un economista com Xavier Sala i Martín, destacat partidari ni més ni menys que de la independència de Catalunya hagi acceptat acríticament, afegint la seva veu a la d’aquests sectors en el diari El Mercurio, 1 guardó concendido per un universitat privada (la Universitat del Desenvolupament) fundada pels sectors més dretans i centralistes de Xile.
Progrés Real/Progreso Real
