Raimon Obiols: L’apunt del dia / 2 (Divisions i aliances)
Divisions i aliances (20 de gener de 2023)
L’ascens de les dretes nacionalpopulistes es produeix una mica a tot arreu. A Europa és general: de nord a sud (dels Demòcrates Suecs als Fratelli d’Italia) i d’est a oest (d’Orban a Le Pen).
D’aquesta situació, les esquerres (un espai que sempre ha estat plural, però amb moltes coses en comú) en pateixen les conseqüències i, a la vegada, en són una de les causes.
En pateixen les conseqüències perquè, tret de poques excepcions, s’han dividit (i en alguns casos s’han dispersat fins a extrems ridículs). Elly Schlein, candidata a les primàries del Partito Democratico, ha dit que “a vegades faig broma dient que a l’esquerra italiana tenim més partits que votants”. Demanar a les esquerres més sentit comú i més ofici (més mà esquerra) avui és vital.
Una de les raons de l’ascens de les dretes radicals ha estat l’actuació de l’esquerra i el centre-esquerra, per dues causes principals. Una ve del passat: la crisi financera i social del 2008 no va ser aprofitada, malgrat que va erosionar molt la confiança de la gent en els programes neoliberals de desregulació i reducció de l’Estat del benestar. La segona causa se sitúa en el present i es projecta cap al futur, com una greu amenaça: és la tendència a la divisió i a la dispersió.
És obvi constatar que el camp plural de les esquerres guanya força quan hi ha unions àmplies, quan es federeren, amb programes majoritaris, la classe obrera, la classe mitjana assalariada i autònoma, els professionals, els treballadors del sector públic, les noves generacions, etc.
En canvi, les esquerres s’ afebleixen dramàticament quan predominen les disputes, la divisió entre els diferents grups, i dins d’aquests. Són dues evidències tan evidents, que sorprèn que s’ensopegui de nou amb la mateixa pedra.
A l’hora de trobar explicacions a aquest fet, sovint caiem en raons un xic tòpiques: el caïnisme de les esquerres (el seu “morro fort”), la tendència congènita a la divisió, el pes dels egos, etc. Aquests factors són certs, en molts casos. Però limitar-se a constatar-los pot dificultar l’anàlisi d’altres aspectes generals (diguem-ne estratègics, per bé que soni grandiloqüent.
Arreu es manifesta, per exemple, la dificultat d’agregar les esquerres més “clàssiques” o “tradicionals” (termes que caldria substituir per “permanents”, en la mesura que son permanents els conflictes socials que les generen) i els moviments i corrents d’opinió basats en altres identitats de grup compartides (gènere, nacionalitat, orientació sexual, etc.) que emfatitzen sobretot els factors culturals.
Crec que es poden distingir tres “fronteres”on es generen les divisions i els conflictes entre les esquerres: 1) entre els sectors que es mouen per les condicions “materials” (serveis públics, salaris, seguretat, etc.) i els que ho fan per qüestions “post-materials” (drets civils, gènere, medi ambient, etc.); 2) entre el món del treball estable i el del treball precari; i 3) entre el món assalariat (estable i precari) i el d’unes classes mitges que temen el declivi i les turbulències econòmiques.
És en aquests tres “territoris de frontera” on se situen els àmbits i els reptes de les tres grans aliances estratègiques (1) que les esquerres europees han de construir, si realment volen barrar el pas als nacionalpopulistes.
(1) A Espanya, aquestes aliances necessàries són de fet quatre, com els mosqueters. Cal sumar-hi l’aliança dels federalistes, partidaris del respecte escrupulós de la diversitat de sentiments d’identitat nacional.
