Emocions, teatrocràcia, política
29 de juliol de 2023
Els dirigents nacionalistes solen ser teatrals. La fixació d’Albert Boadella per Jordi Pujol pot interpretar-se en clau de competència, o de gelosia. Però Pujol (a diferència d’altres del seu entorn), no ha estat simplement un comediant, un simple utilitzador d’un sentiment nacional, sinó que ha utilitzat allò que sentia i l’emocionava: ha fet el seu paper à la Stanislavski, amb sentiments i emocions. També ha estat així en el cas de diversos dirigents del Procés (no de tots).
Per les mateixes raons, el propi nacionalisme sol tenir molt de «teatrocràcia». Nietzsche la descrivia com el «regne del veí», i deia que en ella «la consciència més personal sucumbeix a l’encant anivellador del gran nombre». La «teatrocràcia», deia, és «allà on regna el veí».
Aquesta preeminència del què pensa el veí sobre les consciències i els determinis dels dirigents i grups nacionalistes és una bona clau interpretativa per mirar d’entendre les vicissituds del Procés. Permet comprendre les decisions (o la manca de decisions) en els seus moments més crítics, quan els interrogants dictats per aquest factor van ser absolutament determinants. Què pensaran els veïns d’ERC?, pensava Puigdemont. M’exclouran? M’acusaran d’afluixar, de trair? I viceversa: era una lògica que funcionava en dues o tres direccions.
És un joc que ha continuat. Ara es parla de la possible aparició d’un «quart espai» independentista, amb gent que creu que tant ERC com Junts i la CUP hanfrustrat la possibilitat d’«un Procés de debò», dut fins a les darreres conseqüències (no sabrem mai quines).Tot això s’explica pel fet que, en el nacionalisme, les emocions i el seu maneig són dominants.
Això fa que apareguin sempre dues menes de problemes. En primer lloc, les emocions es «santuaritzen», es converteixen en una cosa o causa sagrada, i s’imposen a la raó («fides contra intellectum»). Les emocions es consideren com a moralment «obligatòries», i eventualment s’exigeixen com a tals . Qui no les sent queda com a mínim exclòs; i com a màxim execrat, titllat de traïdor. En segon lloc, aquest «emotivisme nacionalista» preval per damunt de les regles i de l’objectivitat política i moral. L’emoció es converteix en un expedient que subministra coartades permanents, i també en un arma de denúncia i combat contra els rivals.
El «regne del veí» explica, per exemple, els vaivens de la «declaració d’independència», que ni es votà ni aparegué publicada en el DOGC. Fou, de fet, una declamació, no una declaració efectiva; pura «teatrocràcia». Fou el temor al «què diran els veïns» allò que determinà les decisions i el curs dels esdeveniments, amb pèssimes conseqüències per a tots.
Ara, en una fase de final o rectificació del Procés (ja veurem com es decanta), quan els fets i els vots indiquen una voluntat majoritària de diàleg i eventualment d’acords, aquesta dependència del «regne del veí», amb el seu seguici permanent d’interrogants i anatemes, hauria de superar-se. En política, les emocions tenen un paper considerable. Però si volem la remuntada del país, la política no pot quedar subjectada i subordinada a les emocions.
