El senyal per a Europa
26 de juliol de 2023
«Després de Santiago Abascal, el líder de Vox, ningú ha sortit més derrotat de les eleccions espanyoles que Giorgia Meloni», escriu David Romoli a L’Unità, el diari italià. I la Repubblica escriu que «Les eleccions espanyoles han estat un desastre per la dreta de Meloni».
Que un partit que pertany a la teva mateixa família política europea surti malparat de les urnes és sempre desagradable, sobretot si li has donat públicament un suport entusiasta, com ha estat el cas de Giorgia Meloni amb Vox.
Però en aquest assumpte hi ha moltíssim més en joc. «És molt important que Vox entri en el Govern d’Espanya», havia dit Meloni, el passat 13 de juliol, en un missatge en vídeo per al míting que Vox va fer a València, tot celebrant la seva entrada al govern de la Generalitat valenciana.
Les eleccions espanyoles havien de ser l’assaig general de l’aliança europea entre els conservadors i la dreta radical. Aquest projecte era el principal repte internacional de Giorgia Meloni, i també l’estratègia política que persegueix Manfred Weber, el president del Partit Popular europeu. El PPE, sota el lideratge de Weber, ha abandonat la seva antiga negativa a pactar amb l’extrema dreta i prioritza la cooperació amb els nacionalpopulismes. Núñez Feijóo s’ha arrenglerat a aquest projecte, invitant a Giorgia Meloni a incorporar-se al PPE.
La victòria de l’eix PP-Vox, havia de reforçar aquest projecte de les dretes europees. En paraules de Giorgia Meloni seria el senyal que «l’hora dels patriotes» havia arribat. Més prosaicament: l’inici de la consolidació d’un bloc conservador majoritari en el Parlament europeu, agrupant els partits conservadors del PPE i els grups de dreta radical, a condició que no coquetegin amb Putin i jurin fidelitat a l’atlantisme i a les receptes d’austeritat neoliberal. Després de les properes eleccions al Parlament europeu, aquest bloc conservador ampliat amb les dretes més «sobiranistes» havia de reduir substancialment el pes de la socialdemocràcia i del europeisme federalista en els òrgans de govern de la Unió Europea. En conseqüència, es tractava de frenar el procés d’integració de la UE, que en els darrers anys, en la resposta a la crisi de la pandèmia havia fet importants passes endavant.
La prova els hi ha fallat. Per a les dretes europees, tant les conservadores com les extremes, les eleccions del diumenge passat són la primera mala notícia des de les eleccions italianes del setembre passat.
La perspectiva d’una aliança de govern entre el PP i Vox, no només no ha ajudat (ni al PP ni a Vox), sinó que ha contribuït a la seva derrota. «De fet», escriu Romoli, «sembla evident que la remuntada de Sánchez es deu en bona mesura precisament a la voluntat dels votants d’impedir l’arribada de l’extrema dreta al govern». És un reflex que pot produir-se (això hem de perseguir) en altres països europeus. Sense enganyar-nos: el resultat del 23J ha obert, sens dubte, un canvi de perspectiva; però el vent, a Europa, bufa cap a la dreta, i a Suècia, Finlàndia, Alemanya, França i Italia, l’extrema dreta ha anat pujant, en els últims temps. Cal obrir un nou cicle de les esquerres i del federalisme europeu, i en aquest sentit les eleccions espanyoles del diumenge han estat un senyal encoratjador.
P. S.- I si el creixement electoral de Vox no fos un fenomen de cicle «europeu» sinó, pura i senzillament, una reacció contra el Procés? Tal vegada la forta baixada de Vox ha estat deguda, no sols a l’efecte de succió (de «vot útil») cap al PP, sinó perquè han baixat les pors i indignacions que generà el Procés.
