Raimon Obiols: L’apunt del dia/188 (La cara és l’espill de l’ànima)

Ho deia Ciceró (Imago animi vultus est) i ho ha repetit durant segles el refranyer popular (la cara és l’espill de l’ànima). És una veritat a mitges. D’una banda, és evident que no és cert: les males persones no  sempre tenen cara de males persones, ni de bon tros (ni les bones de bones). De l’altra,  sí que hi ha alguna veritat en la dita que a partir de certa edat la gent és responsable del seu rostre.

Les cares dels personatges públics solen adaptar-se a la seva funció, de manera conscient o no, i s’adapten a cada situació donada. Els polítics no són una excepció. Al contrari, mostren una creixent  professionalitat i actúen cada vegada millor: mostren un «rostre social», que tendeix a incloure el somriure permanent, dentífric, que el públic exigeix i sense el qual queden indefectiblement penalitzats.

En això, em sembla que hem assistit a un ràpid canvi d’època, que té el seu reflex en la pròpia fesomia dels protagonistes de la política (més fotogènica que en el passat), o en la fascinant naturalitat amb la que els infants d’avui somriuen esplèndidament a càmara, o es fan selfies.  

Tot això té la contrapartida de suscitar una certa impressió d’inautenticitat, d’artifici, de ficció permanent. Potser per aquesta raó, una de les coses inevitables i quasi instintives que solem fer  les nits de recompte electoral, quan mirem a la televisió les compareixences dels partits,  és fixar-nos en les cares que posen els candidats. Intentem esbrinar, en aquests «moments de la veritat», el seu veritable estat d’ànim, no el que pretenen comunicar. Així, aprofitem les nits electorals, quan els entusiasmes, alleujaments i disgustos van repartits per barris (per partits), perquè ens subministren la oportunitat d’observar sentiments i reaccions, sense filtres i fingiments.  

El balcó de la seu del PP al carrer de Génova (que Pablo Casado va anunciar que es vendrien perquè portava mals records), va ser ahir un poema.

La operació de conjunt de les dretes havia fracassat, d’una manera indissimulable. Havien preparat una gran festa, i calia donar la cara.
Per uns moments, es mostraren tal qual:

Després s’imposà la professionalitat, la gesticulació, l’espectacle:

P. S.- No hi ha autosatisfacció en aquest comentari sinó una certa inquietud (que Núñez Feijóo també deu sentir). Els poders que realment decideixen en el camp de la dreta deuen pensar que al candidat del PP li ha faltat contundència, i es poden sentir temptats a canviar de cavall. És probable que optin per endurir encara més l’embat trumpista contra l’esquerra. No els hi sortirà bé, però no val a badar.