No regalar l’abstenció
19;de juliol de 2023
El PP havia plantejat la campanya de Núñez Feijóo sobre l’esquema que van establir des del mateix moment que féu les primeres passes el govern de coalició presidit per Pedro Sánchez: desqualificació radical del «gobierno ilegítimo» i del seu president: «Sánchez mentiroso» entre molts altres epítets (1).
En l’aplicació d’aquesta estratègia de polarització extrema, a Núñez Feijóo se li ha anat la mà. Amb les seves falsedats i tergiversacions, qui ha acabat retratant-se és ell. Després de la seva controvèrsia amb Silvia Intxaurrondo a RTVE, ha mirat de defensar-se: «Yo no mentí ni miento. Si alguna vez digo algo que no es correcto, no es fruto de la mentira, sino de la inexactitud».
Daniel Innerarity ho ha comentat així: «Anomenar inexactitud la mentida té la mateixa voluntat d’enganyar que la mentida. És mentir per segona vegada».
Em demano quin efecte deu estar produint aquesta discussió (i, en general, els episodis més desagradables de la campanya), en les persones que encara no han decidit a qui votar; i especialment en les persones de pensament esquerrà o liberal que encara es plantegen si anar a votar o no.
El joc de les acusacions creuades pot dur a la malfiança generalitzada («tots iguals»). Als que la sentin, els hi diria que desconfiar és una precaució necessària; però que desconfïin també de la seva pròpia desconfiança. Pot estar influïda (o induïda) per l’«estratègia del dubte» de la doble dreta (PP i Vox), que s’han fixat aquest objectiu i l’estan perseguint. Al capdavall, l’efecte creuat de l’abstenció dels uns i dels altres serà el factor principal que decidirà el resultat d’unes eleccions tan disputades.
Les dretes, que imiten el model «trumpista», practiquen una doble estratègia combinada: una persegueix la polarització (desqualificar, radicalitzar el missatge, deshumanitzar l’adversari); l’altra és una «estratègia del dubte», que pretén fomentar la desconfiança política i l’abstenció entre els sectors d’esperit més crític i independent de l’electorat.
És una estratègia que la indústria del tabac ha utilitzat durant dècades, des que el 1950 dos epidemiòlegs britànics demostraren la relació entre el tabac i el càncer de pulmó. Les grans empreses tabaqueres, com que era poc creïble negar-ho taxativament, posaren en marxa campanyes de confusió, de foment del dubte. Un document intern ho plantejava així: «El nostre producte és el dubte. És la millor manera de competir amb “el pes dels fets” en la ment del públic […] Controvèrsia! Contradicció! Fets alternatius! Incògnites!». És a dir: inexactituds repetides una i altra vegada, amb insistència, constantment.
Steve Bannon, l’assessor de Trump que acabà a la presó per estafa, va resumir així aquesta estratègia: «To flood the zone with shit». Traduït ve a ser (amb perdó): inundar-ho tot de merda (o emmerdar-ho tot). És a dir: inundar les controvèrsies amb inexactituds i insídies a ultrança, per tal de generar un efecte de desorientació i desànim en l’electorat més circumspecte, i induïr-lo a quedar-se a casa, a abstenir-se.
Les estratègies de polarització i de dubte semblen contraposades. En realitat és combinen perfectament, es retroalimenten. Allò que es vol obtenir és que l’electorat més crític i independent, el que veu amb més desgrat la degradació de l’espectacle electoral, tendeixi a situar-se al marge de la política, a abstenir-se de votar.
Als que encara no tenen decidit què fer el proper diumenge 23 de juliol els hi demanaria que no regalin la seva abstenció als estrategs de la polarització i del dubte.
_______________
(1) Està perfectament documentat que Pablo Casado va tractar literalment Pedro Sánchez de “traidor“, “felón“, “incapaz“, “incompetente“, mediocre“, “mentiroso compulsivo“, “ilegítimo” i “okupa“. Va assegurar que “no son descalificaciones, son descripciones“.
