Raimon Obiols: L’apunt del dia/176 (Les «banlieues» tornen a dormir, per ara)
Les violències urbanes a França, que s’han produït a 553 ciutats i són de lluny les més greus d’ençà de les de 2005, han estat una enorme senyal d’alarma que ha ressonat no sols en aquell país.
Ara, escriu la italiana Valentina Pazé, i té raó, «amb la velocitat amb què s’evaporen les notícies en temps de consumisme generalitzat, l’enèsima revolta (…) ha deixat d’interessar els comentaristes i ocupar les primeres pàgines dels diaris. Això no vol dir que tot s’hagi acabat i que, darrere de l’aparent calma, no hi hagi focs que estiguin destinats a revifar».
L’article de Valentina Pazé té interès perquè dóna tres claus de lectura del que està passant a França. Un primer intent d’explicació és constatar que les explosions recurrents a les «banlieues» són degudes, d’una banda, a greus problemes socials no resolts; i, de l’altra, «a la brutal incapacitat de la política per abordar-los d’una manera que no sigui el recurs pur i simple a la repressió, amb el consegüent empitjorament de la ira i de la sensació d’injustícia».
A aquesta explicació, escriu Pazé, se n’hi poden afegir almenys dues altres. Una fa referència a un problema específicament francès: un model institucional presidencialista, que hauria derivat en «hiperpresidencialisme», sobretot a partir de les reformes de 2000 i 2001.
L’altra línia d’interpretació apunta a un eventual fenòmen de caràcter transnacional: la successió, en els darrers anys (de França als Estats Units, passant per altres països), «d’una sèrie impressionant d’avalots, d’aldarulls violents, amb barricades i saquejos, que semblen tornar-nos a temps que creiem que havien quedat enrere». Són mobilitzacions diferents de la vaga (la «forma típica de protesta del segle XX»), caracteritzades pel fet que « l’explosió de la ira sembla ser un fi en ella mateixa i no es tradueix en cap reclamació». Si la vaga és una forma d’acció col·lectiva a través de la qual els treballadors pretenen augmentar salaris i drets, aquests avalots violents «voldrien més aviat reclamar l’accés al consum per part de la població “excedent”, exclosa del mercat laboral i avui cada cop més sovint “racialitzada” i sotmesa a la violència policial».
Si aquesta idea estés almenys parcialment fonamentada, escriu Pazé, potser «la “nova era dels disturbis” estaria destinada a durar molt de temps i a no quedar circumscrita a terra francesa».
En tot cas, en portes del 14 Juillet, la diada nacional, mentre el president Macron crida a «l’ordre, la calma i la concòrdia», Marine Le Pen, la dirigent de la dreta radical, es fa discreta. Tot, (enquestes, anàlisis, comentaris) l’assenyala com a principal beneficiària política dels disturbis. A França, les eleccions presidencials estan previstes el 2027.
