Raimon Obiols: L’apunt del dia/174 (Núria Sales, l’esperit d’independència)
Núria Sales, l’esperit d’independència
11 de juliol de 2023
Quan vaig fer el primer curs (1957-58) a la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona, corria la brama que durant les mobilitzacions estudiantils contra la dictadura del curs anterior (els fets del Paranimf) s’havia tocat a sometent des de la campana de la torre de l’edifici de Lletres, i que la féu sonar Núria Sales, seguint la tradició de la seva mare, Núria Folch, que ho havia fet abans de la Guerra Civil, i encara de la seva àvia en temps anteriors.
Se non è vero è ben trovato. Ara Núria Sales ha mort, als 90 anys, i no he pogut corroborar amb ella la veracitat de la llegenda. Pel que sé d’aquestes tres dones, les crec ben capaces d’aquesta gesta familiar (i hi afegiria la de quarta generació, l’editora Maria Bohigas).
Durant aquell curs de tants anys enrere, vaig conspirar de manera incipient i innòcua amb el que esdevindria el seu marit, Oriol Bohigas i Martí, estudiant de físiques, amb un petit grup d’estudiants que ens reuníem en un pis del carrer d’en Eroles, a Ciutat Vella, on em sembla que vivia Elisabet Laplana.
Molts dels qui estudiaren físiques, de la meva generació i de l’anterior, se n’anaren a França, perquè en el seu ram al país no hi havia res a fer. A més de l’Oriol Bohigas, recordo en Xavier Campi, els germans Montes (Antonio i Carlos), Lluís Bel, Toni Lloret i altres. Gairebé tots, per desgràcia del país, allí es quedaren. Núria Sales i Oriol Bohigas, si us plau per força, van viure i treballar mig segle a París. Ell hi excel·lí com a físic, i ella com a historiadora. El país no els aprofità gaire, i el fet no es atribuïble únicament a la dictadura.
Josep Fontana comparà Núria Sales amb una àliga: « Com una àliga, dic, que vola molt alt però que té la vista fixada en algun animaló que es mou molt allà baix, preparada per llançar-se-li al damunt i devorar-lo, d’acord amb la frase famosa de Marc Bloch: ‘el bon historiador és com l’ogre dels contes: allà on flaira la carn humana, allà sap que està la seva presa’».
Deia Fontana de la historiadora que «ha furgat en tants arxius i ha escrit sobre tantes i tan diverses coses que es fa difícil reduir-la a una especialització (…) Ha escrit sobre mossos d’esquadra, esclaus, bandolers, reclutes, botiflers, caputxins, ramblers, miquelets, sobre institucions, lleis i tot el que vulgueu».
Potser per això, i perquè son molt bons, els llibres i els articles de Núria Sales son de tan bon llegir: interessants, entretinguts i crítics; sempre amb una característica que paradoxalment és rara en el nostre país encongit: l’esperit d’independència.
P. S.- El 2018, quan la historiadora va cedir l’arxiu del seu pare, l’escriptor i editor Joan Sales, a l’Institut d’Estudis Catalans, en Pep Martí li va fer una entrevista interessant, i l’Andreu Barnils una altra, que també. Al web de Club Editor hi ha un breu text autobiogràfic, on Núria Sales es fa un selfie que està molt bé.
