Raimon Obiols: L’apunt del dia/173 (La «Catalunya inventada» de Pellistrandi)
La Catalunya inventada de Pellistrandi
10 de juliol de 2023
Benoît Pellistrandi, que va ser director d’estudis de la Casa de Velázquez entre 1995 y 2005, va publicar un llibre (Le labyrinthe catalan, 2019) que intentava explicar el Procés als lectors francesos (missió difícil). Es tractava d’un llibre relativament documentat, que prenia partit i sermonejava bastant. La seva tesi era que «La crisi catalana és política abans de ser estructural o històrica». Pierre Vilar, l’obra del qual Pellistrandi qualifica ritualment de «magistral» (però no sembla haver llegit gaire), sabia distingir perfectament el «fet català» (que «salta als ulls», deia) de les especulacions i vicissituds polítiques dels nacionalistes.
El llibre de Pellistrandi acaba amb una curiosa i el·líptica recriminació a Enric Juliana: «(el) sotsdirector de La Vanguardia, el gran diari liberal català, va afirmar el juliol del 2018 que “la crisi catalana no té solució i només si acceptem sincerament que no té solució podrem finalment començar a arreglar les coses» (..) Si fos cert que no té solució, això voldria dir que renunciem a fer de la discussió democràtica, la llei i l’harmonia els instruments de la vida en societat, en favor de la identitat ètnica i la cultura, la manipulació de la història i el clientelisme polític, en el pitjor moment».
Eusebio Val l’entrevistà a La Vanguardia i Pellistrandi li subministrà un titular: «El “procés” ha estat un nyap». És una constatació indiscutible, sempre que en la fórmula hi incloem tant el govern de Puigdemont com el de Rajoy. Però insistia en uns aspectes més qüestionables: «Hi ha hagut una idealització fantàstica de Catalunya, que no te res a veure amb la real, amb els seus problemes econòmics, socials, culturals. No és una Catalunya sobrevalorada sino una altra Catalunya, totalment inventada».
Ara, la revista Grand Continent li acaba de publicar una llarga entrevista, de títol pompós (Meditaciones de la España contemporánea, una conversación con Benoît Pellistrandi). Hi llegeixo, amb estupor, el següent:
«Franco mai no va tenir una política anticatalana (des del punt de vista lingüístic): el 1960, el director de La Vanguardia, que era franquista, va escriure un editorial queixant-se d’un sermó en català a la missa on havia assistit un diumenge. Va ser acomiadat dos dies després. Però hi ha una reconstrucció que presenta la història del català com a llengua oprimida, per reivindicar avui l’ús del català a l’ensenyament».
De manera que haurem de pensar que els 38 anys de política lingüicida de la dictadura franquista ( de l’inicial «Hable usted cristiano» a dècades d’eradicació absoluta del català a l’escola, de prohibició de mitjans de comunicació en català) van ser, segons l’historiador Pellistrandi, un miratge, una fàbula. I que l’afer Galinsoga, que va donar origen a tantes coses, no va existir; es tractava, en realitat, d’un editorial poc encertat, un error que el Caudillo va corregir benèvolament en 48 hores. Quina indocumentació garrafal.
La interpretació més clement és que Pellistrandi no té ni idea de què significà el franquisme a Catalunya (m’estalvio, per mantenir les formes, l’expressió que seria més adequada). Una Catalunya inventada? Entre els crítics espanyolistes del Procés hi ha sempre la temptació de llançar l’infant amb l’aigua de la banyera. La conclusió no pot ser altra que la «Catalunya totalment inventada» (una «Padània») és la seva.
P. S.- No m’agrada citar-me, però em sembla adequat reproduir un fragment del meu llibre de records polítics, El mínim que es pot dir:
«Un diumenge de juliol de 1959, després d’oir missa a l’església de Sant Ildefons de Barcelona, Galinsoga va entrar a la sagristia i va protestar iradament perquè s’havia oficiat en català. «¡Todos los catalanes son una mierda!», s’exclamà. Quan el fet fou conegut, va suscitar una explicable indignació de tots els que ens sentírem al·ludits, que naturalment érem molts. Dos mesos després, quan vàrem reprendre les classes a la universitat, la campanya contra el diari ja estava en curs a la ciutat: recordo haver fet llargues passejades pel centre de Barcelona llançant les primeres octavetes de l’MSC que em tocà repartir. Es llançaven també exemplars de La Vanguardia pels carrers, des d’automòbils, mentre el diari perdia subscripcions cada dia, entre elles la dels meus pares. Es reduí així, substancialment, la tirada del periòdic del comte de Godó, que suposo que va suplicar i fer mans i mànigues fins a obtenir, el febrer de 1960, que Galinsoga fos cessat pel Consell de Ministres de Franco i substituït per un gat vell del règim, Manuel Aznar Zubigaray, amb l’encàrrec de posar vaselina.
Em va fer molta gràcia llegir com Santiago Ponseti recordava de quina manera vàrem organitzar una crema de «vanguàrdies» al pati de Lletres de la vella universitat, l’octubre de 1959, amb un equip representatiu del CCU: Frederic Sànchez Juliachs, del PSUC; el mateix Ponseti, que aleshores formava part de l’AUE; i jo en nom de l’MSC. Ho conta així: «L’acció se suposava coordinada entre Obiols, Sànchez i jo. Obiols amb una de les seves enormes gavardines —per ser tan alt i prim tot en ell semblava enorme—, i dintre la gavardina un contenidor amb benzina. El pla era que ell dissimuladament la tirava al llac dels peixos, ple d’aigua; la benzina surava; en Frederic llençava una cigarreta i el llac s’encenia. Tots portàvem “vanguàrdies” per cremar en protesta contra l’ofensa de Galinsoga.» La realitat, com sol passar, va venir a pertorbar les previsions: «Jo havia d’encendre la cigarreta i vigilar», segueix explicant Ponseti, «però la primera part va ésser una mica mes complicada, perquè en Raimon cantava amb tanta gasolina i no se li foradava el bidonet. Resolt això, vàrem encendre cigarretes i les llançarem al llac que, malgrat el que pudia a benzina, no s’encenia com a les pel·Iícules; quan la burilla queia al llac hi feia llufa. Finalment, emprenyats, vam agafar un full de La Vanguardia, vàrem usar l’encenedor i tiràrem el manyoc de foc a l’aigua.»
«La discreció de tot plegat, més que dubtosa», conclou Ponseti, «va quedar emmascarada per l’efecte enorme del resultat: el llac encès feia una flama de tal altura que sobrepassava el primer pis, el de Lletres…».
