Europa ens mira!
9 de juliol
Pel que fa a les eleccions del 23 de juliol, no diria que el món ens mira. Però Europa sí. «Siguin quins siguin els resultats de les eleccions, confio que el Govern espanyol i les institucions sabran exercir una presidència eficaç i tinc plena confiança en el profund esperit europeu d’Espanya“, va assegurar Ursula von der Leyen fa pocs dies, durant la visita del Col·legi de Comissaris a Espanya. Fent aquesta declaració, complia amb una de les obligacions del seu càrrec (no immiscuir-se en els assumptes polítics d’un Estat membre), però la processó va per dins. És evident que a Brussel·les hi ha un escreix d’interès, atenció i preocupació per les eleccions.
Sobretot per dos motius. El primer és operatiu, de calendari: Espanya acaba d’iniciar, per cinquena vegada, un semestre al capdavant de la presidència del Consell de la Unió Europea. Serà el darrer que es completi abans de les eleccions europees de juny del 2024 i compta amb nombrosos dossiers que estan a punt de tancar-se.
Les prioritats de la presidència espanyola les va exposar Pedro Sánchez el passat 15 de juny. Són quatre: «Reindustrialitzar la UE i garantir la seva autonomia estratègica oberta, avançar en la transició ecològica, impulsar una justícia social i econòmica més gran i reforçar la unitat europea» (Aquí, el programa en format PDF). «Canviar-lo abans del desembre suposaria un caos total», ha comentat Euronews.
El problema es podria crear amb la formació d’un govern (del PP, amb el suport o en coalició amb Vox) que tindria altres objectius i prioritats. I amb un Núñez Feijóo al davant, que no tindria (és el mínim que es pot dir) la voluntat de lideratge europeu que ha mostrat Pedro Sánchez. S’han fet bastants acudits comparant els seus perfils respectius (coneixement i desconeixement de l’anglès i el francès, lapsus de lèxic, llacunes de coneixement, etc.), però la veritat és que els reptes del moment actual a Europa no donen gaire marge per a l’humor.
El segon motiu que explica el gran interès de Brussel·les per les eleccions del 23 de juliol és més estratègic i de fons. Deriva del fet que el resultat de les eleccions del 23J influirà poderosament en l’evolució futura de la Unió europea, en diversos aspectes importants.
Dins del Partit Popular europeu (PPE), una victòria del PP i Vox reforçaria els partidaris d’apropar-se a les dretes radicals i sobiranistes que volen frenar o fer retrocedir el procés d’unitat europea. Donaria impuls als que volen aliar el grup popular del Parlament europeu al grup dels conservadors i reformistes Europeus (ECR), que agrupa els partits de Meloni, Orbán i Abascal. Si s’acabés la política de no col·laboració amb l’extrema dreta defensada fins ara pels populars europeus, amb la democràcia cristiana alemanya al davant, les conseqüències podrien arribar a ser molt greus. «Una Alemanya amb l’extrema dreta al Govern», ha escrit Enric Juliana, «podria significar el final de la Unió Europea tal com l’hem conegut fins ara».
En el camp progressista, escriu la revista Grand Continent, «aquestes eleccions seran una autèntica prova per a les esquerres del continent (…) Sobretot perquè els partits d’esquerra espanyols mostren un fort tropisme europeu. En un article de fons important, Yolanda Díaz, actual ministra de Treball i líder de Sumar, ha presentat la seva visió d’una política d’esquerres a escala continental. Mentre que la UE encara divideix l’esquerra francesa o alemanya, aquesta línia constitueix un pas original, que podria servir de full de ruta per a una renovació del discurs europeu de l’esquerra».
P. S.- Sobre els reptes doctrinals i estratègics de les esquerres europees, l’article de Yolanda Díaz ha suscitat un diàleg interessant entre Carlos Corrochano, Paul Magnette, Chloé Ridel i François Ruffin: «Quina doctrina per a les esquerres europees?».
