Raimon Obiols: L’apunt del dia/166 (Tenia raó Fernández de la Mora?)

Tenia raó Fernández de la Mora?

3 de juliol de 2023

Gonzalo Fernández de la Mora era un personatge insòlit: franquista i il·lustrat. Es presentà, en les seves memòries (Río arriba, llibre recomanable) com «de estirpe genéticamente bien dotada y socialmente alta». Ex ministre de Franco, va ser un dels «siete magníficos» que van posar en marxa Alianza Popular, origen de l’actual PP. Discrepà de Fraga i de la Constitució de 1978 i deixà la política.  Començava els seus discursos amb una fórmula que Vox podria recuperar: «¡Mujeres y varones de España!»…

L’any 1965 (la dictadura encara havia de durar dotze anys més), l’Editorial Rialp publicà un llibre de Gonzalo Fernández de la Mora que es titulava El crepúsculo de las ideologías. Ara que a Internet es troba de tot, he llegit la ressenya que en publicà la Revista de Filosofia del CSIC:

«D. Gonzalo Fernández de la Mora, publicista bien distinguido y diplomático muy acreditado, acaba de dar a luz un volumen en el que aborda el tema del “Crepúsculo de las ideologías”. La palabra “Ideologia” es asaz ambigua (…) «Para el autor “una ideología es una filosofía política popularizada, simplificada, generalizada, armonizada, sacralizada y desrealizada”; en suma, “un subproducto mental, una seudoidea, una razón caricaturizada y corrompida por un intenso tratamiento de masificación (…) Pues bien, a juiclo del autor, estas ideologias se hallan en su crepúsculo (…)  De ahí que se imponga “la sustitución de las ideologias por las ideas rigurosas, adecuadas y concretas” como nueva frontera». 

Tingué raó González de la Mora amb el seu pronòstic? Vivim una època post-ideològica? Què passa amb les ideologies, en aquesta època d’individualisme, de desintermediació i nous populismes, d’immediatesa política,  d’excitació digital?

Si hem de fer cas al sentit comú i pensem en les grans ideologies dels segles XIX i XX hauríem de concloure que vivim en una societat post-ideològica. Però al mateix temps no podem deixar de considerar com altament ideològics els fenòmens de confrontació i polarització social, cultural i política del present. 

Amb una el·laboració original ( i operativa, per defensar el «Estado de obras», la dictadura de Franco), Fernández de la Mora es feia ressò dels conservadors nord-americans que en aquell llunyà 1965 anunciaven l’adveniment d’una època post-ideològica, administrativa. La van encertar de ple: immediatament  van venir Berkeley i el Maig del 68.

En els anys noranta, amb la caiguda del Mur de Berlin i la implosió de la URSS,  es va tornar a parlar, amb molta força i  insistència, del «final de les ideologies». La publicística mediàtica (el «berlusconisme»universal i prepotent) aconseguí impregnar el sentit comú de les nostres societats. Les ideologies haurien mort; el «pensament únic», es resumia amb una idea i una paraula:  «modernització». Es popularitzà la profecia del «final de la Història».

Anys després va venir la crisi de 2008, s’acabà la globalització feliç, hem tingut una llarga pandèmia (un trauma d’efectes retardats),  tenim la guerra a Europa, etc. Em sembla que hem entrat  en una fase en què es tornarà a parlar molt d’ideologies. En això, hi ha un gran contrast entre la ideologia dominant, que  dóna les ideologies per sepultades, i la realitat dels fets. 

Les xarxes socials, els discursos polítics, les «guerres culturals», o  campanyes electorals com l’actual del 23J, apareixen sobretot com camps de confrontació ideològica, tant si donem a la paraula «ideologia» el  sentit d’un «conjunt d’idees, creences i valors» com el de «falsa consciència». Sempre que es trenquen els equilibris tradicionals s’obre l’espai de noves el·laboracions i reconfiguracions ideològiques. Més que a un crepuscle de les ideologies sembla que aquestes comencen  un nou inici.