Què podem fer davant la brutal i en part irreversible situació de la desocupació? Com enfrontar-nos a l’erosió de serveis públics i la seva pèrdua de legitimitat? Ahir es va celebrar a Nàpols el Forum dei Comuni per i beni comune, una iniciativa municipal, amb la presència d’alcaldes tan significatius com els de Milà (Pisapia), Cagliari (Zedda), Venècia (Orsoni), Bari (Emiliano), Bolonya ( Merola) i el propi De Magistris, alcalde de Nàpols. L’assumpte no pot ser més actual: la defensa dels béns comuns, dels béns públics, dels béns de tots. Com diu Robert Reich, el que defineix una societat com a tal és una estructura de beneficis i obligacions comunes, que reposen en institucions i valors de caràcter públic. I el que ens passa ara és que estem ficats en una deriva irracional per la qual tot el que apareix com a públic, com a comú, es troba sota sospita. En els últims anys, les històries d’èxit es concentren en els que acumulen beneficis, evadeixen impostos, pressionen els governs i instal·len xarxes financeres globals. La força cohesionadora del comú, el relat del que és públic, sobre el qual es va assentar la reconstrucció dels Estats Units i d’Europa després de la Gran Depressió i la guerra han anat deixant pas a la retòrica i al relat de la ineficiència i al malbaratament de l’estatal. Raons no han faltat, i hem de reconèixer que no sempre les coses s’han fet bé, i moltes vegades l’estatal és sinònim de burocràtic, rígid i jeràrquic. Però l’alternativa que se’ns ofereix no és ni de bon tros millor. La privada, el purament mercantil, no resol ni fonamenta necessitats comunes ni amenaces compartides. Amb la racionalitat utilitarista del “cadascú a la seva”, no anirem gaire lluny.
Però hi ha sortida davant del dilema de “més mercat o més estat”? La lògica dels béns comuns és una altra. Parlem de béns que per la seva naturalesa i més enllà del tipus de propietat que els pugui caracteritzar, tenen una funció bàsica, essencial per a la col·lectivitat. Una relectura comunal de la Constitució Espanyola ens mostra que podem considerar béns comuns rius, fonts, llacs, l’aigua en general, l’aire, els espais naturals, els boscos, les muntanyes veïnals “en mà comú”, les costes, la fauna i flora, els béns culturals i arqueològics (article 132 i articles 44, 45, 46); “béns sobirans”, que fonamenten els serveis públics considerats essencials i d’interès econòmic general, i que asseguren la vida, la dignitat, l’educació, la salu … (articles 9.2, 10, 15, 20, 27, 39, 41, 43), i “béns socials”, com l’habitatge públic, el conjunt d’edificis públics, les xarxes de serveis públics (article 132).
En aquests 30 anys hem vist tot el contrari. Privatitzacions i proliferació de gestió mercantil de béns comuns essencials per a la comunitat, per a la dignitat i supervivència de les persones i de les col·lectivitats en què s’integren. Hem anat assistint a una formidable transferència de sobirania cap a l’esfera mercantil. Els béns comuns, per la seva pròpia naturalesa, han de ser gestionats col·lectivament, ja que la lògica de la seva existència i de la necessitat de preservar-les és universal, humana. Els poders públics han de reconèixer, regular i garantir la seva existència i protecció, però no per això han d’estatalitzar la seva gestió. Els ciutadans són els que poden autogestionar des d’una lògica democràtica i comunitària.
El que està en joc és la superació de la dicotomia Estat/societat, o béns públics/béns privats, per avançar en un dret públic participat, des de la proximitat i el control col·lectiu. La ràpida difusió de la contemporaneïtat dels béns comuns mostra la necessitat que sentim de dotar-nos d’una nova racionalitat que canalitzi les transformacions vitals que experimentem i que combinin els aspectes socials, econòmics i polítics. Més enllà del dilema públic/privat, es busca reconstruir vincles entre persones, entre necessitats i béns, arrelant directament en la ciutadania els drets vitals. No es tracta d’avançar “en una altra forma de propietat”, sinó en “l’oposat a la propietat”.
Un comentari