Raimon Obiols: L’apunt del dia/162 (Quan ve el llop, més val votar)

Quan ve el llop, més val votar

29 de juny de 2023

«Dir que heu de votar perquè ve el llop no és una bona estratègia. Acostuma a funcionar relativament poc. Per mobilitzar els teus necessites una altra cosa, més que no pas negativitat», diu Toni Rodón («politòleg, professor a la Universitat Pompeu Fabra i expert en participació política») en una entrevista a VilaWeb. 

Hi podem estar d’acord, en línies generals, per bé que hi ha hagut casos en els que el crit d’alarma ha funcionat admirablement: per exemple el «Si tu no hi vas, ells tornen» de 2008 (25 diputats del PSC, amb Carme Chacón al davant, un resultat mai assolit per cap altre partit  en unes eleccions generals a Catalunya).

Ara bé: tot i admetent que són millors (i fins i tot exigibles) les estratègies propositives i programàtiques, la qüestió que es planteja a continuació és la següent:  Què hem de fer quan tenim l’absoluta certesa que ve el llop?  Hem de xiular i mirar a una altra banda? Podem deixar d’advertir del fet irrefutable que l’abstenció, per respectable que sigui com a decisió individual, fa col·lectivament el joc al llop? 

Quan l’entrevistador, Andreu Barnils, li demana a Toni Rodón si l’abstenció ha afavorit Vox, aquest respòn: «A les eleccions municipals és cert en molts llocs, sí. Perquè hi ha un 5% de barrera, i si s’hagués participat un pèl més, no haurien arribat a aquest 5%». Es pot afegir un fet més greu:  a València i a les Illes, l’abstenció ha obert la porta als governs del PP i Vox. 

Diu Rodón una cosa evident i exacta sobre els efectes de l’abstenció: «Les polítiques que s’acaben fent, responen més a les preferències dels que voten que a les dels que no voten. Per simplificar: si voten els rics, tindran polítiques per a rics». 

Quan es pot votar, la millor defensa contra el llop és el vot.  En canvi, a Catalunya hi ha en marxa una campanya que demana l’abstenció massiva dels independentistes a les eleccions del 23 de juny.  «A Espanya no se’ns hi ha perdut res», diuen, «ja s’ho faran», etc.  

En el cas dels que es van creure el missatge processista d’una independència immediata i low cost, és una reacció perfectament explicable i respectable. Però hi ha també els empitjoradors, els que calculen  que és millor per Catalunya que a Madrid governi el PP, i si és en coalició amb Vox, encara millor. És la vella i coneguda tesi del «com pitjor, millor». El prenafetisme literari s’hi ha apuntat: el filòsof Bernat Dedéu ha escrit, per exemple, que «l’abstenció és ara per ara l’únic ferment que pot oferir un caldo d’acció vivificadora» (El seu article, a El Nacional, es titula precisament així: «Com pitjor, millor»). En realitat, les coses van sempre, sistemàticament, en sentit contrari a aquestes expansions. «Com pitjor, pitjor», i punt. Sembla que alguns encara no han vist què està passant a València i a les Illes.

L’alcaldessa de Ripoll, naturalment, s’ha sumat a la campanya de l’abstenció: «Aquest 23 de juliol hi ha eleccions al congrés espanyol, i el 22 d’octubre hi ha eleccions a Suïssa. Els catalans no votarem ni a les unes ni a les altres. Ni som suïssos, ni som espanyols».  Entesos.

Molt activa  a les xarxes,  la campanya  per l’abstenció és un factor addicionnal de divisió de l’independentisme. Té raó Antoni Puigverd quan assenyala que s’avança a marxes forçades «cap a una hiperfragmentació». S’ha arribat a la paradoxa que la disputa fraccionalista es produeix fins i tot entre els propis partidaris d’abstenir-se, que es mostren antagònicament confrontats.  Julià de Jódar escrivia, el passat 6 de juny, que «l’Abstenció és un acte moral, simbòlic i polític, la materialitat del qual no serà inferior, en el temps, a la del Primer d’Octubre, que tanta gent ha pretès d’enterrar». Tres setmanes després, en un nou article («Abstenció conscient i abstenció irracional»), parla de «la guerra de posicions desencadenada per l’independentisme reaccionari» a l’ANC, i ha alertat de «la irrupció d’una extrema dreta que es voldrà apropiar de la “victòria moral” de l’abstenció». De Jódar fa una curiosa distinció entre l’Abstenció amb majúscula, que és la bona, i l’abstenció amb minúscula, que és la reaccionària.

P. S.- Referint-se als activistes de l’abstenció, Francesc Marc Àlvaro  ha piulat a Twitter aquest comentari: «– Són indocumentats, agents del CNI o fanàtics desvagats? – No descarti que ho siguin tot alhora. Allò del “ximple util”. – Entesos». Els que s’han sentit al·ludits, evidentment, li han dit de tot. 

No és que «ho siguin tot alhora», Àlvaro. Els partidaris de l’abstenció pertanyen a quatre categories ben diferents: la dels que se senten enganyats per tantes «jugades mestres» processistes; la dels indignats per tot allò que ha succeït en els últims anys, que haurien de fer una pausa i reflexionar una mica; la dels astuts, que preparen «llistes cíviques», «primàries ciutadanes» i nous partits; i, per descomptat, la dels agents provocadors, que exerceixen un dels oficis més antics de la història.

De les tres primeres categories de partidaris de l’abstenció depèn, en molt bona mesura, que el llop no ens entri a casa.