Raimon Obiols: L’apunt del dia/161 (Incògnites de la «mitja marxa» a Moscou)

Incògnites de la «mitja marxa» a Moscou

28 de juny de 2023

Hi ha coses molt intrigants en la crisi russa d’aquest dies. Carmen Claudín,  una entrevista interessant  a ElDiario, diu que «Prigojin tenia simpaties dins de la elit, això segur. ¿Fins a quin punt tenia suports que poguessin saber que faria això? És difícil de dir, però és possible que en tingués. I també hi ha el fet que Prigojin –i això ell ho sabia– era molt popular».

Indica el mateix Sílvio Pons,   en una entrevista al diari italià L’Unità : «El fet que la mitja marxa de la Wagner cap a Moscou no hagi trobat cap tipus de resistència ens diu alguna cosa sobre eventuals complicitats que poden haver-se produït. És una cosa que em sembla que no ha estat prou valorada enmig d’aquesta confusió».

Una altra observació de Pons, que és president de la Fundació Gramsci, apunta també en la mateixa direcció que l’anàlisi de Claudín: «La declaració de Prigojin dient que la guerra desencadenada a Ucraïna no tenia fonament és un indici que hi ha poders forts  a Rússia que pensen que hi ha hagut un error d’avaluació molt greu, com de fet ha succeït. No dic que siguin coloms de la pau, però creuen que s’han comès errors molt greus des del principi i que alguna cosa no ha funcionat, fins i tot en la percepció d’Occident. En la declaració, Prigojin també va dir que no hi havia cap amenaça directa per a Rússia en el moment en què Putin va desencadenar la guerra (…)  La declaració del cap de Wagner ha obert una esquerda que no és només sobre la conducció de la guerra sinó sobre les seves motivacions i el seu sentit». 

 També ha fet notar Pons una paradoxa impressionant i significativa: «Si és cert, com sembla, que l’exèrcit de Prigojin va ser rebut amb aplaudiments i encaixades de mans per la població als carrers de Rostov, això deu significar alguna cosa. No és una oposició a la guerra, més aviat la manifestació d’una forma de simpatia, d’empatia popular cap a una acció que posa al descobert la prepotència i fins i tot la estupidesa dels comandaments militars (…) En tot això hi ha una paradoxa increïble: un gran grup de mercenaris, perquè d’això estem parlant, que es vista com una força més patriòtica que  les altres… (…)  Que ara es presentin, fins i tot de manera aparentment creïble, com a patriotes genuïns en comparació amb l’exèrcit regular és un fet desconcertant que porta a prediccions  lúgubres sobre el futur de Rússia». 

Les prediccions de Silvio Pons són molt inquietants: «El risc de desintegració existeix. Si es tracta d’un escenari que l’Occident hauria d’afavorir o de témer, és un altre assumpte (…) Tots esperem que el règim de Putin caigui i sigui substituït per algú més realista, més moderat, capaç d’entendre els veritables interessos de Rússia. Però la alternativa pot ser un escenari de malson. Aquests dies Prigojin ha tingut el “mèrit” d’haver revifat l’amenaça d’un Armagedon nuclear incontrolable. Un escenari que havia quedat una mica difuminat en molts comentaris occidentals dels últims mesos. I hi hem de pensar molt, molt seriosament».

P. S.- Té raó Rafael Poch, a CXTX, quan diu que, amb tots aquests merders, allò que va mantenir la pau durant la Guerra Freda, «ni que fos per la por a la “destrucció mútua assegurada” (MAD)», pot estar-se perdent.